La Barcelona que coneixem és fruit de la intel·ligència visionària de l’enginyer maçó Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample, endegat l’any 1860 per trencar les muralles que ofegaven la ciutat i facilitar el seu creixement. Aquesta magna obra mestra de l’urbanisme internacional ha estat, però, víctima d’una salvatge i despietada mutilació i perversió, provocada per l’afany especulatiu insaciable dels propietaris i per la impresentable complicitat corrupta de molts consistoris municipals.
Pensem que el pla original d’Ildefons Cerdà preveia que les illes només tinguessin dues fileres d’edificis, en paral·lel o perpendicular, deixant el 50% de l’espai com a zona verda d’esbarjo i convivència social dels veïns. Les cases tenien, totes, planta baixa més quatre pisos i estaven dissenyades per tal de garantir que a tots els habitatges hi entrés el Sol i estiguessin ben ventilats, per promoure la bona salut dels barcelonins.
El pla Cerdà ha tingut, de sempre, poderosos enemics. La filiació maçònica, republicana i federal del seu promotor va concitar, de bon començament, l’animadversió i l’odi de les forces vives arrenglerades amb el catalanisme catòlic conservador, que va concretar-se posteriorment amb la Lliga Regionalista.
De les dues ànimes que han conviscut, en tensió, en la Catalunya dels segles XIX i XX –i fins als nostres dies-, Ildefons Cerdà representava el vector progressista i revolucionari, acostat als interessos de les classes treballadores. Per això, la seva planificació urbanística, higienista i impecablement racional, va ser sabotejada pels interessos reaccionaris del pam quadrat.
De les 420 illes que té el barri de l’Eixample no n’hi ha cap que hagi respectat el model inicial que va idear Ildefons Cerdà. Primer, es va autoritzar l’ocupació i destrucció de les zones destinades a jardí per fer-hi magatzems, tallers, aparcaments… Després, es va permetre el tancament de les illes amb l’edificació de les quatre façanes, incrementant així la densitat d’habitatges.
I amb el franquisme es va tolerar la bestiesa d’afegir àtics i sobreàtics, trencant totalment l’harmonia del disseny regular i perfecte que va planificar el genial maçó. El gran contrasentit i la gran hipocresia de Barcelona és que tots presumim molt de les meravelles del pla Cerdà i la veritat és que hem permès que fos vilment prostituït i massacrat, fins a deixar-lo completament irreconeixible.
A les acaballes del seu mandat, l’alcaldessa Ada Colau ha anunciat que vol dedicar una gran escultura pública per rememorar com cal la figura històrica i colossal d’Ildefons Cerdà. Però la crua realitat és que, com alguns dels seus pitjors antecessors en el càrrec a la Casa Gran, Ada Colau ha perseverat en l’abominable i fastigosa tasca de menystenir i degradar, encara més, l’esperit i l’estructura de l’Eixample.
De la mà de Janet Sanz, tinent d’alcaldia d’Urbanisme; Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana; i de Xavier Matilla, arquitecte en cap, el govern dels Comuns ha clavat uns quants claus més al taüt d’Ildefons Cerdà. Les superilles, els eixos verds i l’urbanisme tàctic, que han imposat amb la seva infinita prepotència i temeritat Ada Colau i els seus janets, són l’antítesi de l’Eixample creat per l’il·lustre maçó: igualitari, ordenat i pensat per facilitar la mobilitat de veïns, treballadors, i visitants.
Quan Ildefons Cerdà va dibuixar el seu projecte per expandir Barcelona, començava l’era del ferrocarril a vapor, que imaginava com la gran fórmula per la mobilitat de l’urbs. Els primers automòbils amb benzina no van aparèixer fins 30 anys més tard i la primera línia de metro amb tracció elèctrica és del 1890. Per tant, és una fal·làcia associar l’Eixample amb l’ús massiu del cotxe contaminant i més quan aquesta indústria està evolucionant ràpidament a tot el món cap als vehicles de 0 emissions.
Les superilles, els eixos verds i l’urbanisme tàctic són un nyap improvisat i oportunista que atempta contra la filosofia de base del pla Cerdà. La multiplicació desenfrenada dels carrils bici, la supressió brutal dels xamfrans i l’eliminació massiva de zones blaves i verdes d’aparcament han provocat una situació objectiva d’angoixa i col·lapse en els milers de persones que fan servir els seus vehicles per desplaçar-se i treballar a l’Eixample i que ara, de sobte, es veuen obligats a desdinerar-se per deixar el cotxe, la furgoneta o la moto en aparcaments privats!
No cal ser un expert en els secrets del mercat immobiliari per saber que la transformació del carrer Consell de Cent i de les seves confluències en una gran zona enjardinada tindrà un efecte immediat: els preus dels habitatges i dels comerços d’aquestes illes experimentaran una pujada especulativa, dinamitant el principi igualitari establert pel pla Cerdà. I això ho promou un govern municipal suposadament guai i més d’esquerres que cap altre!
Com a presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Ada Colau sap perfectament que una de les solucions òbvies per reduir el trànsit a l’Eixample seria la creació de grans aparcaments dissuasius a les entrades de la ciutat, connectats amb la xarxa de transport públic. Però res d’això s’ha fet!
Per optimitzar la mobilitat de l’Eixample també és vital que FGC faci, d’una vegada, la línia que ha d’unir la plaça d’Espanya amb la plaça Francesc Macià. Però Ada Colau i els seus janets, amb una inconsciència que fa feredat, han decidit començar la casa per la teulada i convertir l’Eixample en un insofrible laberint, amb la divisa d’épater les bourgeois i deixar la seva cagarada anti-Cerdà per a la posteritat. Que no sigui dit: ells també ho han fet!
Afortunadament, les eleccions del 28-M ja són a tocar i és d’esperar que el geni maçònic immortal d’Ildefons Cerdà enviï al bagul dels oblits Ada Colau, Janet Sanz, Salvador Rueda i Xavier Matilla. A banda d’altres consideracions, han demostrat amb escreix que són uns analfabets urbanístics, uns frívols i uns ineptes.
