Repetir mil vegades una mentida la converteix en realitat. Com tantes altres expressions que s’han fet populars no s’acaba de saber del tot qui se la va inventar. Se sol atribuir al propagandista nazi Joseph Goebbels. Fos qui fos el primer en dir-la és evident que és encertada. Ho veiem contínuament. Donald Trump i Laura Borràs en son els dos darrers exponents. Un allà als Estats Units, l’altra aquí, a casa nostra.
Trump diu que les acusacions que va pagar una actriu porno són una maniobra dels seus adversaris per desprestigiar-lo en connivència amb un aparell judicial que va a per ell. Borràs assegura que la sentència que li caigut al damunt per fer trapis amb un amic amb qui pactava la forma de fer els pressupostos per concedir-li encàrrecs del departament que dirigia també és una conxorxa de polítics, fiscals i jutges que li volen fer la pell perquè és independentista. Trump i Borràs saben que fan trampa. Però entenen que fer-ne forma part del joc.
Ni Trump ni Borràs tindrien cap mena d’èxit en les seves fugides endavant si no comptessin amb l’altaveu d’un bon grapat de mitjans de comunicació i el suport de molts seguidors disposats a creure’s qualsevol cosa que els diguin.
Tenen a favor també la impressió bastant difosa socialment que els polítics són mentiders de mena. Que potser els polítics en els quals confiem diuen mentides però no són els primers ni seran els últims i n’hi ha d’altres que encara les diuen més gruixudes.
A Jesús, el dels cristians, li atribueixen una altra d’aquelles frases que s’han convertit en recurrents: “El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. Substituïu ‘pecat’ per ‘mentida’ i tindreu una altra raó per relativitzar i empassar-se les mentides dels ‘nostres’.
Als polítics també se’ls atribueix que menteixen durant les campanyes electorals fent promeses que saben que no compliran. I ja sabeu que les famoses fake news no només s’escampen cada cop més sinó que estan més ben fetes. La intel·ligència artificial ens regala imatges de Donald Trump corrent davant la policia que el vol detenir tant falses com realistes.
A allò que ‘en aquest món traïdor res no és veritat i res no és mentida, tot depèn del color del cristall amb què es mira” se li ha d’afegir “i del color del mitjà de comunicació que ho explica” i “i de l’aplicació que se li aplica”.
Temps complicats aquests en els quals no només hem de saber quins són els partits i líders que més ens atreuen a l’hora de votar-los sinó també els que menys ens enreden.
