Els ‘gremlins’, contra Magda Oranich

La presidenta de la comissió de garanties jurídiques de Junts x Catalunya (JxCat), Magda Oranich, ha parlat clar: “Si jo fos Laura Borràs, dimitiria del Parlament”. Però Laura Borràs fa justament el contrari. No només vol mantenir l’escó, després de la condemna per prevaricació i falsedat documental que li ha imposat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). També vol continuar, com si res, com a presidenta del partit JxCat.

Després de la devastació provocada pel procés independentista, es fa difícil trobar referents sòlids en l’antic món convergent. La confessió de Jordi Pujol ha destruït la seva biografia i el seu predicament. Artur Mas i Carles Puigdemont s’han autoexclòs del lideratge. Jordi Turull navega en un mar de contradiccions, Xavier Trias no vol saber res del partit i Jaume Giró és un paracaigudista amb ambicions, però sense tropa i sense quadres.

En aquest context, és bo sentir la veu de Magda Oranich. Té una trajectòria cívica i militant contrastada, que arrenca en la lluita antifranquista. Com a advocadessa, va tenir el coratge i la dignitat de defensar dos dels últims condemnats a mort per la dictadura: Salvador Puig Antich i Jon Paredes Manot (Txiki).

Abans d’aterrar a Convergència, Magda Oranich havia estat a l’Assemblea de Catalunya –quan era la plataforma unitària d’oposició a la dictadura- i, després, a les files de Nacionalistes d’Esquerres i d’Iniciativa per Catalunya. Per tant, té un bagatge polític plural, als antípodes del dogmatisme i del sectarisme que, malauradament, va infondre la doctrina pujolista.

Amb l’auctoritas que li dona el seu dilatat full de serveis en defensa de la democràcia, dels drets humans i de les llibertats catalanes, Magda Oranich mereix ser escoltada i respectada. Aquesta prestigiosa advocadessa diu les coses pel seu nom: que Laura Borràs ha estat enxampada en un cas de corrupció de llibre; que ha tingut un judici just i ponderat; que, després de ser condemnada, ha de fer un pas al costat i renunciar a l’escó, com manen els codis parlamentaris occidentals; que, en conseqüència, ha de renunciar absolutament a la pretesa presidència del Parlament; i que la seva situació penal és incompatible amb el fet que continuï sent la presidenta de JxCat.

Magda Oranich parla des del seny i des de l’honestedat. Com és obvi, i fins que no es demostri el contrari, aquí gaudim del dret a la llibertat d’expressió. Però, com ella mateixa ha denunciat, des que ha manifestat públicament aquestes opinions, ha estat víctima d’un virulent linxament a les xarxes, per part d’un exèrcit de gremlins de lauristes irredempts. Des de la distància ideològica, però des del màxim respecte democràtic, tot el meu suport a Magda Oranich.

La nova Catalunya postprocés l’hem de construir a partir de grans consensos bàsics, de la mateixa manera que vam fer després de la mort de Franco, durant la transició postfranquista. Un d’ells ha de ser el compromís de combatre frontalment i erradicar la corrupció de les nostres administracions públiques.

La corrupció és el principal enemic de la democràcia i la benzina que alimenta el populisme. Catalunya, durant aquestes últimes dècades, ha estat greument infestada per aquesta malura i això ha corcat el prestigi de les nostres institucions.

El cas de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) és de manual de les pràctiques corruptes i per això ha de ser condemnat públicament, sense embuts ni sordina. Afirmar que es tracta d’una operació de lawfare o de persecució política per tractar-se d’una coneguda independentista és tornar als vells temps del pujolisme, quan les denúncies dels casos de corrupció es menystenien i s’eludien agitant la senyera, amb l’argument que eren “atacs contra Catalunya”.

Tenim organismes amb capacitat per detectar i perseguir la corrupció –la Fiscalia, l’Oficina Antifrau, la Sindicatura de Comptes…- i el que cal és dotar-los de tots els mitjans per investigar i desmantellar les trames corruptes. Però cal, també, que l’Estat proveeixi les places de secretaris i interventors a tots aquells ajuntaments que encara no en tenen. Aquesta mancança és una porta oberta perquè s’infiltri la corrupció, en especial als petits municipis.

Un altre consens que cal que estableixin els partits és el rebuig i la persecució de les expressions d’odi a les xarxes socials i en la vida pública, en moltes ocasions fomentades des de les mateixes estructures partidistes. Magda Oranich n’ha estat una víctima més, per gosar expressar lliurement la seva opinió sobre la condemna judicial a Laura Borràs.

Cal reivindicar la política com una vocació digna i honorable. Els qui l’embruten amb missatges i fake news carregats d’odi -normalment, emparant-se en l’anonimat que permeten les xarxes- han de ser assenyalats i exclosos. Els partits haurien de ser molt estrictes en la creació d’un ambient polític de respecte i procedir a la sanció i a l’expulsió dels militants gremlins que trenquin la convivència social amb els seus missatges incendiaris i provocacions.

Malauradament, els gremlins proliferen i n’hi ha a totes les famílies polítiques, si bé han trobat un hàbitat propici en el món independentista i, específicament, en el subcontinent Waterloo. Com passa en la pel·lícula sobre aquestes bestioles, només la llum del Sol té el poder d’acabar amb la seva tòxica i violenta existència. Se’ls ha de focalitzar, desemmascarar i aïllar perquè no destorbin el debat públic amb les seves salvatjades.