La Revolució 4.0 ha transformat els mitjans de comunicació donant lloc a una sobreinformació. Les notícies falses volen a la velocitat de la llum eclipsant a la veritat, el qual desemboca en una major desigualtat planetària, el conjunt poblacional que no té accés a la tecnologia, queda totalment al marge de la realitat global. La polis ha perdut el seu valor, la societat es relaciona a la xarxa. L’ofici de periodista s’ha vist afectat negativament, la personalitat dels informants és a vegades nul·la, perquè l’ésser humà no pot aspirar a portar la velocitat de la fibra òptica. Les notícies són actualitzades in streaming, la veritat està a l’aire, i els algoritmes la prediuen, per després projectar-la als nostres monitors. Benvinguts a l’Era del futur.
El debat públic s’ha transformat. Hem passat de la cultura del bar a la cultura de la pantalla, molt més global, però amb el perill de no ser filtrada per moderadors que ens expliquin i raonin el que veritablement està passant. L’opinió pública és ara una massa cega que no llegeix, només assumeix allò divulgat com a real, sense qüestionar les ideologies. L’estudi d’aquest fet ha de ser ontològic, analitzar sociològicament les reformes necessàries per adaptar-nos com a societat a la revolució digital. La posveritat és protagonista perquè es juga amb l’emoció del subjecte per a suscitar en ell sensacions dispars: negació, positivitat, entusiasme, aversió, etc.
A les eleccions nord-americanes del 2016 vam poder observar com Donald Trump va utilitzar una publicitat invasiva produint mantres que s’integraven a la psique de l’espectador. Els encarregats de la campanya van recollir les vulnerabilitats de les poblacions més marginals i varen aprofitar la circumstància per emetre anuncis en massa a mode de catalitzador de votants. Els nord-americans llatins s’acostaven amb la falsa presumpció que el candidat Trump els reconeixeria els seus drets.
L’algoritme decideix què mostrar a la teva pantalla electrònica i s’anticipa a les teves necessitats, està prescrit. La política ha passat a un segon pla pel que fa a l’interès dels ciutadans, el seu discurs s’ha convertit en soroll de fons, o com va escriure Schmitt a Sobre el parlamentarismo: és l’ombra del poder econòmic. Els grans economistes, amos de les més populars plataformes digitals -Facebook, Twitter, etc.- ja dominen el món i predeterminen el rumb que portarà la nostra vida, fabricant tota classe d’artefactes per a la tranquil·litat mental, i corporal, el que suposa una distorsió total de la realitat. Les ments dormen sedades amb el materialisme implícit de la pantalla.
La democràcia ha mort.
Propagar la mentida, característica dels estadistes com a estratègia per desbancar al contrari, i guanyar la confiança dels votants potencials, és ara més fàcil que mai. La democràcia no té com a funció preservar la veritat sinó la d’incloure a tots els ciutadans a les decisions de la societat, però els algoritmes recullen dades massificades que parlen del conjunt de la població, que alhora és arrossegada per la xarxa, no expressen les seves necessitats, sinó les creen els encarregats de difondre als medis digitals la informació política per a generar un debat, i així fer els canvis necessaris en els partits polítics. La llibertat d’expressió – base de la democràcia- queda anul·lada i regurgitada per elements mecànics. Els ciutadans no necessiten verificar la notícia, la conformitat està implícita. Ningú es qüestiona l’estat de les coses, el pensament crític és un lloc reservat per a l’idiot savant de Byung-Chul Han (Psicopolítica).
La Unió Europea té diversos fronts oberts, però el seu autèntic repte és existencial, en el sentit que en ser una organització pública és deu a la veracitat dels esdeveniments, al costat d’altres agents políticoambientals que juguen al mateix terreny. Les crisis migratòries a causa no només dels conflictes armats entorn el món sinó les climàtiques. Tots aquests factors que mouen la maquinària de la UE són la base del seu desenvolupament. La desinformació, la nul·litat de la política per mitjà dels gegants digitals suposa una possible desintegració de la comunitat, La intel·ligència artificial ha generat nous sistemes de poder.
Ha nascut el Leviatán de Hobbes: l’absolutisme algorítmic.
