Tots tenim identitats múltiples. No estem fets d’una sola peça. Som fruit de la barreja genètica i, precisament, és aquesta barreja la que garanteix la supervivència i la continuïtat de l’espècie humana.
Dit això, també és obvi que tots ens movem i ens apleguem per afinitats. I no hi ha dubte que la llengua i, per extensió, la cultura, són creacions i codis que faciliten la comunicació i la compactació de grups de persones.
Com a catalans, som més de 10 milions de parlants, amb les seves diferents variants (valenciana, balear…). Com a espanyols, més de 500 milions de persones ens entenem en la llengua originària de Castella, això sí, plena d’accents i de matisos geogràfics.
Català i castellà són dues llengües germanes, filles de la mateixa arrel llatina i amb un altíssim grau d’intercomprensió, si hi posem bona voluntat i parem bé l’orella. La meva mare, de família pagesa, gairebé no parlava castellà, però s’entenia perfectament amb les persones d’altres indrets d’Espanya que no parlaven català.
Quan hi ha predisposició a escoltar i a fer-se entendre, l’ús del català i del castellà són fàcilment compatibles i intercanviables. Sempre, és clar, que considerem que les llengües són eines de comunicació i no armes de guerra.
Però, a la península Ibèrica, el nostre àmbit territorial natural -esqueixat per una llarga i vella frontera- hi ha una tercera gran llengua: el portuguès, amb més de 10 milions de parlants. Igual que passa amb el català i el castellà, el portuguès també és fàcilment comprensible -en especial, llegit-, amb una mica d’esforç per la nostra part.
Si obrim la mirada al món, veiem que el portuguès té una forta presència internacional. És la llengua oficial en vuit països d’Amèrica (Brasil), l’Àfrica (Angola, Moçambic…) i l’Índic, i el parlen uns 300 milions de persones.
La Iberofonia, definida com la comunitat de persones que ens entenem en alguna de les tres grans llengües que coexisteixen a la península Ibèrica, és -si en prenem consciència i ens ho creiem- una realitat mundial potentíssima, que aplega més de 800 milions de persones (el 10% de la humanitat). Gràcies a les excel·lents relacions que hi ha actualment, a tots els nivells, entre Espanya i Portugal, la Iberofonia és un nou concepte geopolític i geoeconòmic que s’està obrint pas amb molta força.
Ho acabem de constatar en la 28a Cimera Iberoamericana, que s’acaba de celebrar a Santo Domingo. La voluntat de col·laboració i cooperació dels països participants, sobre la base de la defensa de la democràcia i dels drets humans, és un raig de llum en la foscor.
En aquest món que tendeix a la bipolarització Xina-Estats Units hi pot haver –hi ha d’haver- un tercer player que actuï de contrapès per evitar la perillosa dinàmica de confrontació. Ja ho és, de fet, la Unió Europea. Però la gran heterogeneïtat interna dels països que en formem part –amb llengües i cultures molt diferents- fa que el procés de vertebració sigui lent i especialment complex en la presa de decisions.
Els 1.500 milions de persones que conformen la comunitat musulmana mundial, a banda de les divisions sectàries internes, estan repartits en 57 països, amb realitats econòmiques i socials tremendament dispars que fan impossible que, més enllà de les pràctiques religioses comunes i la llengua àrab que els uneixen, treballin coordinadament. Quelcom semblant passa a l’Àfrica, alfa i omega de la humanitat, compartimentada entre 54 països, molts d’ells artificials, que encara està a les beceroles en els anhels panafricanistes d’actuar conjuntament algun dia.
En aquest context, la Iberofonia pot esdevenir un actor cabdal en l’organització planetària del segle XXI. Després de dècades de règims dictatorials durant el segle XX, Espanya, Portugal i els països iberoamericans s’han acabat consolidant en democràcies -algunes més inestables que altres-, amb la ferma convicció d’avançar per aquesta via cap a la construcció d’unes societats més interconnectades, més justes i més igualitàries.
És evident que en l’espai iberoamericà hi ha encara alguns estats que no han aconseguit sortir del pou de l’autoritarisme i del populisme, com ara Veneçuela o Cuba. Però també és remarcable que, progressivament, aquesta regió s’està estabilitzant políticament, amb governants disposats a trobar solucions als mals endèmics que han castigat aquesta zona, des dels temps remots de la colonització europea i de la posterior descolonització, al segle XIX.
La presència de Lula da Silva, Gabriel Boric i Gustavo Petro al capdavant del Brasil, Xile i Colòmbia és el reflex d’aquest canvi en profunditat que s’està produint a Iberoamèrica i que cal valorar molt positivament. L’horitzó d’aquest procés és la integració regional, seguint un model semblant al de la Unió Europea.
En aquest camí endegat, cal retenir un nom: la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), creada l’any 2011, en la qual participen els 33 països d’aquesta àrea geogràfica. Aquest és l’actor polític que aplega i lidera la voluntat d’avançar cap a una nova entitat supranacional que pugui parlar de tu a tu amb els altres blocs mundials. De moment, alguns dels estats membres ja han posat sobre la taula la necessitat de dotar-se d’una moneda comuna, que ja està en estudi.
CELAC-Unió Europea, aquest és el nexe que caldrà enfortir, en el qual Portugal i Espanya hi tenen un indiscutible protagonisme, com s’ha posat de manifest en la Cimera Iberoamericana de Santo Domingo. Estem parlant d’escenaris de futur, tal vegada a molt llarg termini, però és vital remarcar les tendències de fons que hi ha i les passes que es donen en aquesta direcció.
La interrelació entre els països de la Iberofonia és cada cop més estreta. No només en l’àmbit d’empreses, d’inversions i d’intercanvis comercials. Hi ha milers de treballadors i de professionals brasilers que s’han instal·lat a Portugal, a la cerca d’una vida millor en el marc europeu. De la mateixa manera que la migració llatinoamericana a Espanya -amb més d’1,5 milions de persones- és un fenomen demogràfic en expansió que ja forma part del paisatge habitual de les nostres ciutats.
Català, espanyol, portuguès? El dia que entenguem i assumim que tots formem part de la Iberofonia i que, com li passava a la meva mare, puguem comunicar-nos sense problemes amb altres parlants d’aquestes llengües llatines, a través de la intercomprensió, haurem fet un pas de gegant en el camí cap a la concreció d’aquesta nova realitat, latent i potent.
Faig des d’aquí una apel·lació als governs de Lisboa i de Madrid perquè l’aprenentatge de l’espanyol i del portuguès -i també del català/valencià, qui ho vulgui- formi part del temari curricular de les escoles de la península Ibèrica. És imprescindible i no costa gens. Hi ha més de 800 milions de persones que ens esperen a l’altre costat de l’Atlàntic, a l’Àfrica i a l’Índic.
La frontera de la Raia, que separa Espanya de Portugal, és la més antiga i la més llarga d’Europa. Oficialment, des de l’any 1986 les duanes han desaparegut, en integrar-nos a la Unió Europea, però encara paguem, malauradament, el peatge de la incomprensió i d’haver viscut d’esquena durant més de 350 anys. António Costa i Pedro Sánchez estan compromesos a fons en la ineludible tasca del retrobament.
