«El futbol no pot ser un programa de televisió, ha de ser un acte social»

Entrevista a Alejandro Requeijo

Alejandro Requeijo

Periodista a El Confidencial i col·laborador en diferents mitjans. Dedicat durant dues dècades a la informació d’Interior i Tribunals. Seguidor i visitant habitual d’estadis de futbol, des que té ús de raó. Ara publica Invasión de campo (Ediciones B).

Qui i per què envaeix… quin camp?

El títol, en realitat, és una metàfora, per partida doble. Si entenem el camp com l’epicentre d’allò que ens apassiona, l’estadi, dir “invasió del camp” és una manera de denunciar que ens l’han envaït persones absolutament alienes als interessos dels seguidors. Gent que està transformant la idiosincràsia i els valors tradicionals d’un esport que ha de ser de masses, d’expressió popular als estadis, com a llocs d’empoderament de la classe treballadora, i que l’estan convertint en un objecte de luxe. El llibre pretén també ser una crida metafòrica als amos d’aquest esport, que som els aficionats, perquè envaïm el camp, que és la terra que legítimament ens pertany.

Com era això del futbol no fa encara tant de temps, als anys 60, per exemple?

Els 60 són una bona referència per comparar-ho amb el que tenim ara. Fins i tot els anys 90 el futbol era una litúrgia social, familiar…, que tenia la visita a l’estadi com a element fonamental.… Una presencialitat que conformava un element de comunitat. Aquesta és per mi la principal diferència i la pèrdua més gran dels temps actuals, en els quals els que s’encarreguen de gestionar el negoci del futbol directament estan expulsant els seguidors dels estadis. Els estan amagant la possibilitat de conèixer un fenomen com el futbol, amb tots els seus codis. Abans, l’estadi era com una segona casa a la qual s’anava els caps de setmana, de la mà d’una mare, d’un pare, avi, àvia, un veí… (els barris són importants), i quan estaves a la graderia comparties un munt de coses, que es transmetien gairebé de manera generacional, verbalment. S’explicava perquè l’estadi es diu així, perquè a aquest futbolista se l’aplaudeix, perquè l’equip porta aquests colors, perquè l’estadi està dedicat a algú… Conceptes que difícilment s’adquireixen a través de la televisió. El futbol no pot ser un programa de televisió, ha de ser un acte social.

Com s’organitzava aleshores el futbol, qui creava els clubs, amb quins suports institucionals comptaven?

En el llibre explico una mica l’esperit dels “pares fundadors”, com alguns col·lectius de veïns, de ciutadans, de gremis, de persones que tenien vincles compartits, per un origen territorial, una feina comuna, relacions de proximitat…, creaven clubs esportius, no només futbolístics, amb l’interès de refermar els seus vincles socials. A més, es produïa una multimilitància, en la qual un, a més de, per exemple, ser el davanter centre del seu equip, entre setmana confeccionava les samarretes amb les quals jugarien; un arquitecte que ideava la tribuna, que de vegades la construïa la gent amb les seves pròpies mans. En tot això, de vegades comptaven amb la participació o amb ajudes dels poders públics. Però, en el seu origen, els socis eren els amos dels destins dels seus clubs. A partir del 1990, el Govern va posar el trampolí perquè privats, amb interessos privats, arrabassessin als seus legítims amos la immensa majoria dels clubs professionals, a excepció del Reial Madrid, el Barcelona, l’Osasuna i l’Athletic de Bilbao, que en aquell moment eren els que no presentaven deutes. Ara, aquest mateix any, s’ha fet una nova llei de l’Esport en la qual, per primera vegada, es reconeix, trenta anys després, que la llei del 1990, va ser un error.

Com i de quina manera es produeix l’assalt del mercat, dels diners, als clubs?

A Espanya té lloc a principis de la dècada dels 90, amb aquella llei de l’Esport que va obrir les portes a les fortunes privades. Hi ha una imatge de quan es va acabar el termini perquè privats dipositessin els diners dels clubs que tenien deutes. A la seu de la Lliga hi havia un compte enrere, en el qual es va veure a gent com Ruiz Mateos, Jesús Gil, Ruiz de Lopera… celebrant el lliurament dels diners a temps: caldria explicar com els van obtenir, com els van dipositar, com els van retirar…. Una imatge, que vista en perspectiva, sembla una cosa així com una reunió de dolents de Batman.

La televisió té molt a veure amb la mercantilització del futbol?

Absolutament. La televisió té coses positives i altres de molt negatives. Òbviament, amb ella aconsegueixes arribar a molta més gent, converteixes el futbol en un esport absolutament de masses, que està molt bé. El problema es planteja quan l’aficionat de sofà té privilegis respecte al de l’estadi. A llibre faig una forta reivindicació d’aquest, gairebé de classe preferent, perquè és el que té una vinculació, una adhesió als colors, més enllà de modes, d’estats físics dels jugadors, de les victòries… És una garantia de supervivència, perquè hi és sempre, de generació en generació. No s’acosta a l’estadi en qualitat de client, sinó de seguidor, i això és per a tota la vida. Entre les coses negatives de la tele, ressalta que a través de la pantalla és impossible entendre la litúrgia que envolta el futbol. A més, l’expressió d’un aficionat d’estadi és lliure, no està subjecta al criteri d’un realitzador. La televisió condiciona fins i tot l’arquitectura dels estadis, amb més dificultats per al seguidor que hi va.

Es parla del negoci del futbol, però, en realitat, més aviat sembla un multinegoci, amb variables crematístiques formidables, i fins i tot sorprenents?

Es diu en el llibre que les entrades són un autèntic saqueig. Resulta una infàmia l’escàs percentatge que es destina a les aficions per assistir a una final, en un estadi. I resulta que després hi ha part dels estadis mig buits perquè les entrades les han donat a patrocinadors, empresaris, recomanats… Tot això, sense entrar en els preus cada vegada més elevats. S’està produint una cosa semblant al que passa amb els grans concerts de rock & roll. Era la música del poble i s’ha convertit en una cosa per a una elit. També passa que cada vegada hi ha més intermediaris entre l’aficionat i els futbolistes: representants, comissionistes, assessors d’imatge… Gent que va inflant la bombolla en què s’ha convertit el futbol. Resulta inacceptable que els nois sàpiguen abans el nom de Barnett que el del lateral dret que juga contra ells el cap de setmana. I hi ha el negoci de la mal anomenada diplomàcia esportiva, que no és més que una excusa per al blanqueig de dictadures.

Aquest escenari és propi d’Espanya, europeu, mundial…?

Hi ha qüestions transversals, però la majoria de les qüestions de les quals parlo al llibre són pròpies d’Espanya. Europa viu en l’actualitat un dels millors moments històrics de graderia. A fora d’Espanya podem trobar estadis plens de color, amb ambient, plens, aficions identificades amb els seus equips… Estadis sorollosos, segurs, amb personalitat pròpia, plurals. Comença a haver-hi graderies de localitats de peu dret, perquè ho ha permès la UEFA. Tot això a conseqüència d’haver-se fomentat relats que a Espanya no es donen. Aquí predomina un enfocament molt empresarial, en què cada any cal superar-se.

Què es pot dir de les fílies, les fòbies, els matrimonis d’interès… entre el futbol i la política?

Crec que tot el que envolta el futbol va més enllà d’un simple espectacle, d’un esport. Els clubs de futbol han d’estar molt arrelats a la sensibilitat de la seva afició. Una altra cosa és que hi hagi veus que pretenen distorsionar l’opinió plural d’una graderia, en funció d’un interès particular. Les graderies són termòmetres socials, polítics. Llocs en els quals es respecta la llibertat d’opinió. Existeix la temptació de controlar la lliure expressió dels estadis, amb l’únic interès de poder vendre millor el producte a l’exterior. El futbol modern tendeix a buscar un escenari nord-coreanitzat.

Seguint amb el tema de les aficions, quina opinió et mereix la de l’anglesa, que va acabar enterrant la Superlliga?

Aquí ens costa de vegades d’entendre que per a un britànic sigui més important guanyar la Copa d’Europa que guanyar la Lliga anglesa. El futbol anglès és un model, un exemple, un mirall en el qual mirar-nos a l’hora de reivindicar un futbol que és econòmicament rendible i extremadament acurat amb les tradicions. A més, les institucions, els càrrecs públics, els polítics contribueixen a fer que això es protegeixi. La Federació anglesa és la que més diners guanya del món. I molt poca gent sap que al Parlament es discuteixen propostes, com l’orientada a protegir els seguidors de la gestió dels dirigents dels clubs.

(Visited 148 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari