Les obres de l’Spotify Camp Nou, conseqüència de la mediocre i desastrosa gestió de Limak, l’única constructora del món amb Laporta-dependència després de la seva elecció unilateral per part del president del FC Barcelona, s’allargaran com a mínim al llarg de cinc anys si és que no apareixen nous retards o inconvenients que prolonguin la reforma de l’estadi blaugrana.
La constructora que, segons el mateix Joan Laporta, va ser l’escollida perquè era l’única que complia i responia amb infal·libilitat als tres desafiaments del projecte: el preu més baix, complir els terminis previstos i capacitat d’adaptació als canvis improvisats pel mateix president, passarà a la història, precisament, per tot el contrari.
Sense el menor risc d’equivocar-se, ja es pot afirmar que Limak només pot empitjorar el final d’obra, ara situat a l’horitzó de l’estiu de 2028, és a dir, cinc anys després d’haver-la començat.
I també es pot confirmar, a hores d’ara, que costarà una mica més que els 1.500 milions d’euros que el Barça no tornarà fins més enllà de l’any 2050, potser fins i tot més tard i amb una càrrega d’interessos més gran, això sense quantificar l’Espai Barça, encara pendent de començar, que si se’l queda Limak no baixarà de 1.000 milions afegits, interessos al marge.
És la conseqüència directa de la seva demostrada incapacitat per resoldre el caprici presidencial de redissenyar arquitectònicament les zones VIP i la tercera graderia, broma macabra que li costarà al Barça una reducció substancial dels ingressos del Matchday i una incidència immediata en la seva capacitat per no fitxar, per exemple, ni Bernardo Silva, en el seu dia, ni Kimmich, ni Merino, ni Luis Díaz ni tampoc Julián Álvarez aquest estiu. Gordon era el pla C.
Incompliment sense indemnització
Amb tot, l’incompliment més descarat i denunciable l’ha concentrat Limak en l’engany gegantí de jurar i perjurar, verbalitzat pel seu protector, de limitar l’exili a Montjuïc durant una temporada, com a molt fins al 29 de novembre de 2024, data del 125è Aniversari del FC Barcelona, que també es van carregar entre Laporta i la seva constructora turca.
La barbàrie social, econòmica i patrimonial derivada del gran nyap, responsabilitat de tots dos, Limak i Laporta, és gairebé indescriptible, perquè només pel que fa als terminis, els socis que ja van acceptar a contracor deixar el Camp Nou una temporada, que hauria suposat el 20% del període d’obres, ja porten acumulat una mica més del 80% del temps constructiu fins avui sense que, a més, l’estadi s’hagi pogut reobrir al 100% de la seva capacitat i de la seva explotació.
En la projecció del club, que preveu col·locar la coberta a partir de l’estiu de 2027 amb una previsió de 7 mesos, els socis hauran de tornar a Montjuïc i, fins a la recuperació definitiva de la normalitat, hauran estat allunyats del seu estadi 37 mesos dels seixanta mesos d’obra, el 61% del temps.
Incomoditat pels socis
Més incomoditat i problemàtiques per als socis, als quals ara els espera un llarg hivern a la intempèrie i un altre exili que no es contemplava, de cap manera, en el projecte inicial de quatre estius de treballs, fent compatible continuar jugant a l’estadi, de la mateixa manera que la coberta, arquitectònica i sense tensors, no suposava una complicació afegida.
A la caixa del Barça, aquesta situació li ha suposat renunciar a ingressos, forçar una renegociació del retorn del capital a tipus d’interès d’usura i quedar en mans de Goldman Sachs, que ara és qui recapta els diners de l’estadi i els reparteix segons el seu criteri, com a mínim amb 100 milions menys per fitxar cada any abans de liquidar al club la seva part. El Barça ja no és el propietari de l’explotació.
Les expectatives que a l’agost pugui estar a punt la tercera graderia també sembla que es descarten, de moment, situant la plena ocupació per a finals d’any, amb sort.
Quedaran, aleshores, sis mesos més de relativa normalitat abans que, pels preparatius del tendal amb què es protegirà el nou recinte, l’equip de Hansi Flick, socis i aficionats es traslladin de nou a Montjuïc per establir, gràcies als incompliments sistemàtics de Limak, un rècord d’absència de l’estadi de 37 mesos quan haurien d’haver estat només 12 mesos o molt poc més.
Entusiasme presidencial
El relat i la versió oficial de Laporta i dels seus acòlits continuen sent una recopilació d’entusiasme, felicitacions, elogis i reconeixements a Limak per la seva eficiència i mèrits sense que la directiva contempli, en cap cas, penalitzacions pels endarreriments, històrics, a més dels diversos destroços que continuen detectant-se.
La majoria reconeixent que es tracta de problemes previs a la reforma que no s’han tingut en compte tot i ser coneguts, com les deficiències en l’evacuació, la (baixa) alçada dels sostres de la primera graderia, la U televisiva que no permet vendre més de mil entrades per partit, l’estretor de les cadires i files on seure’s és un infern o les posicions per a espectadors amb cadires de rodes que s’han hagut de refer per guanyar visió.
Per no parlar dels escàndols i les multes milionàries per trepitjar els drets dels treballadors, en la mateixa línia que Laporta ho fa amb els socis, o contractar desenes de persones sense papers.
I tot això ho sabia Laporta abans d’assignar l’obra a una constructora nominada precisament per adaptar la reforma a estranys interessos personals amb la conseqüència que, resultant l’obra més costosa i més tardana, ha calgut estalviar en materials i formigó. Tot plegat, delirant.
