Aquest dissabte passat, vaig participar com a ponent en les jornades organitzades per l’Esquerra Solidària de Catalunya, celebrades al Pati Llimona. En sortir, em vaig topar amb tres manifestacions a la plaça de Sant Jaume, adreçades contra les polítiques de l’alcaldessa Ada Colau.
D’un cantó, hi havia les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària (SAD), sotmeses a unes condicions salarials i laborals infames per part de les empreses privades a les quals molts ajuntaments -també el de Barcelona- han subcontractat aquesta prestació, que té un gran impacte social, atès el progressiu envelliment de la societat. Reclamen que, tal com se’ls va prometre des del govern municipal d’Ada Colau, passin a treballar directament per compte de l’Ajuntament. S’acosten les eleccions i aquest compromís resta incomplet encara avui.
També es manifestava la Plataforma per l’Habitatge Cooperatiu. És una evidència clamorosa que un dels grans fracassos dels Comuns, des que van arribar a la Casa Gran, ara farà vuit anys, és precisament el problema de l’habitatge, la bandera que va enarborar Ada Colau per guanyar la confiança dels barcelonesos. Aquesta plataforma es queixa perquè la solució que propugnen -la construcció d’habitatges d’iniciativa cooperativa en cessió d’ús- no té el suport municipal que, se suposa, li hauria de donar l’autoanomenada esquerra transformadora. Un cas escandalós és el que es produeix a Can Batlló, on està aturada l’anunciada construcció de 126 habitatges socials.
Uns metres més enllà, es manifestaven les dones que reivindiquen l’essència del moviment feminista i exigeixen l’abolició de la prostitució i estan en contra de la Llei Trans, que consideren del tot desafortunada i intrusiva. En aquest sentit, també adreçaven les seves dures crítiques i eslògans contra Ada Colau, a la qual consideren un “submarí queer”, que afavoreix el proxenetisme i provoca la dispersió de la força del moviment feminista.
Tres manifestacions a la plaça de Sant Jaume, un dissabte de novembre, contra l’alcaldessa de Barcelona. Des de la seva torre d’ivori, Ada Colau no s’adona de l’enorme rebuig que provoca entre la ciutadania. Només cal parar l’orella per escoltar el clam que hi ha als carrers contra la seva nefasta gestió.
No, no és un “complot dels poders fàctics”, com assenyalen els coaluistes acèrrims: és la seva contrastada incapacitat per governar i projectar Barcelona, que ha convertit en un caòtic desgavell. Veïns, botiguers, baristes, restauradors, hotelers, transportistes, taxistes, automobilistes, ciclistes… tothom té les seves raons per maleir l’alcaldessa i la Casa Gran.
En aquest sentit, us recomano la lectura del llibre-manifest Contra Colau & el colauismo, obra del col·lectiu Ildefons Cerdà, que EL TRIANGLE ha editat conjuntament amb Ediciones La Tempestad i que acaba de sortir a la venda.
És un opuscle valent i contundent, fàcil de llegir, on es repassen els desastres protagonitzats per l’alcaldessa i es denuncien el seu autoritarisme i la seva dictadura del “no”. Al final, es fa una crida a la ciutadania perquè aturi, amb l’exercici del vot, l’actual decadència de Barcelona, foragitant els Comuns de l’Ajuntament.
L’any 2015, jo vaig votar Ada Colau. Els estralls de la crisi econòmica havien creat greus desigualtats i injustícies socials –atur, desnonaments, pobresa, marginació…- que calia combatre i revertir. A més, amb Xavier Trias, la “màfia del 3%” s’havia infiltrat a l’Ajuntament i s’havia d’extirpar ràpidament aquest càncer.
L’any 2019 ja no la vaig votar. El seu primer mandat m’havia resultat molt decebedor. La seva “màgia” s’havia esvaït de seguida. No tenia fusta de líder, el càrrec li venia gran, hom diria que li feia mandra fer d’alcaldessa i les seves propostes eren inconsistents i canviants. Per postres, va acceptar, sense cap mena de vergonya, repetir en el càrrec amb els vots d’un partit tant als antípodes dels Comuns com és Ciutadans.
El seu segon mandat, marcat pel desastre de la pandèmia, està sent horrorós. L’exemple més paradigmàtic és la massacre que la regidora d’Urbanisme, Janet Sanz, està perpetrant contra el Pla Cerdà amb el disbarat de les superilles de l’Eixample, que deixa la ciutadania estupefacta i estabornida.
El profund malestar que detecto entre la gent amb la destructiva gestió d’Ada Colau contrasta amb el silenci i la complicitat dels mitjans de comunicació locals, que la tracten amb un tacte exquisit. L’explicació és senzilla: l’Ajuntament dedica cada any més de 9 milions d’euros a pagar insercions publicitàries en els diaris, les ràdios, les TV i els digitals que tenen incidència a Barcelona.
Qui s’emporta la principal part d’aquest pastís són els mitjans del comte de Godó. Viure per veure! L’alcaldessa que havia de canviar-ho tot fa exactament el mateix que Jordi Pujol, Artur Mas o Xavier Trias: omplir les butxaques d’aquest Gran d’Espanya perquè estigui content i no remugui.
Els vuit anys d’Ada Colau a l’Ajuntament han estat devastadors per a la ciutat de Barcelona. I ara diu que es torna a presentar per intentar repetir quatre anys més. Quins mèrits ha fet? Quin balanç pot oferir a la ciutadania? Quines promeses i quin horitzó ens pot proposar?
La seva gosadia i la seva inanitat són infinites. Només s’envolta dels subvencionats que li riuen les gràcies, però algú ha d’aixecar el dit i dir que ja ha fet prou mal i que Barcelona no la suporta més. El llibre Contra Colau & el colauismo ho fa amb veu transparent i bon humor.
