No sé vosaltres. Tampoc no recordo on era jo. La meva memòria és un desastre. Mai no ha estat massa fina i el pas dels anys no ajuda a millorar-la. Jo diria que estava a la plaça Catalunya, però no em feu cas. Potser ho confonc amb el dia que van nominar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Va ser un molt bon dia, per mi. Seria més adequat que va ser una molt bona nit. Una nit en què el recompte de les eleccions generals que es van celebrar a Espanya van donar la majoria absoluta als socialistes.
El cens electoral va ser de 26.846.940 persones. Van votar 21.469.274 persones, 10.127.392 de les quals ho van fer pels socialistes perquè Felipe González fos president del Govern. La participació va ser, per tant, de prop del 80% de l’electorat i el 48% dels vots van anar a les llistes socialistes. És a dir, gairebé un de cada dos votants es va decantar per elles.
Alfonso Guerra, el número 2 del PSOE, va dir que el govern socialista canviaria Espanya de tal manera que no la coneixeria ni Déu. Tenia raó. Els canvis van ser rotunds. Entre ells, cal retre homenatge una vegada més a Ernest Lluch que, com a ministre de Sanitat, va impulsar la universalitat d’aquest servei bàsic.
El cinquè partit més votat va ser la coalició de Convergència i Unió liderada per un Jordi Pujol que era president de la Generalitat des de feia dos anys i mig. Va obtenir 772.726 vots i 12 diputats. Només el PP i Aliança Popular van obtenir més diputats que CiU. Esquerra Republicana va introduir un diputat al Congrés gràcies als seus 138.118 vots mentre que Fuerza Nueva, l’extrema dreta, no en va tenir prou amb els seus 108.746 vots per obtenir cap acta parlamentària.
Deu no existeix i, per tant, l’Espanya que va deixar González quan va perdre la presidència del Govern 24 anys després d’aconseguir-la l’hem de valorar els humans. Com que els humans tenim tota mena d’idees i visions de la jugada n’hi ha que creuen o diuen que creuen que l’Espanya d’avui és si fa no fa la que va deixar-nos el franquisme. La meva visió és absolutament diferent. Espanya va millorar. I molt.
De fet, crec que Espanya necessita ara un altre 28 d’octubre. El necessita Espanya, Europa i el món sencer. L’adversari ara són els populismes i la por a un món sense fronteres per les persones. Jo tenia 26 anys acabats de fer quan Espanya va viure la sotragada de la majoria absoluta socialista. En necessita una altra. Potser no l’han de fer els socialistes. O no l’han de fer els socialistes sols. Però seria fantàstic tornar a viure una nit tant farcida d’alegria, il·lusió i esperança com la d’aquell 28 d’octubre del 1982! Us ho recomano als que teniu menys de 40 any.
