Un Botswana, potser

Una obvietat per arrencar: Francesc de Dalmases es va equivocar escridassant la periodista del FAQS de TV3. Punt. Aquí podria acabar, però afegiré unes poques reflexions.

De Dalmases es va equivocar i molt, com s’han equivocat i s’equivoquen tants altres polítics. Desenganyem-nos, De Dalmases no és primer i dissortadament no serà l’últim polític que es creu qui sap qui i renya periodistes. Tots els partits polítics acostumen a tenir el seu De Dalmases. Al llarg de la meva vida laboral m’he trobat amb algun De Dalmases. En cap cas això pot esdevenir un consol per ningú, ho sé, només constato una realitat. Les relacions entre polítics i periodistes no han estat mai fàcils, i té la seva lògica, a ningú li agrada que el fiscalitzin, però el que De Dalmases i companyia sembla que no acaben d’entendre o no volen entendre és que aquesta és la nostra feina.

L’error del polític de Junts no és tant l’escridassada, que també, sinó la poca traça posterior. A De Dalmases li ha faltat fer un Botswana: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar”. Entendre que allò, malgrat ser habitual, no és correcte, i fer propòsit d’esmena. En calent, molts hem tingut alguna vegada actituds execrables, en tot cas el més important és adonar-se’n i corregir. Demanar perdó, un gest teòricament fàcil, però alhora tan complicat. Demanar-ho reconeixent la falta i no només per atenuar-ne les conseqüències, clar.

Sigui com vulgui, no siguem ingenus, el cas De Dalmases no és només el d’un polític escridassant una periodista, que també. Si realment fos només això, reitero censurable, l’interès per la denúncia d’aquest tipus d’actituds hauria sortit abans. El cas evidencia una vegada més la guerra fratricida a Junts, on conviuen dues ànimes difícilment conciliables, i la relliscada del fins ara vicepresident d’aquest conglomerat d’idees serveix els uns per atacar els altres i engreixa el camí del desgast i, m’hi jugo un pèsol, el de la desunió final.

I, com sempre, mentrestant, Pere Aragonès s’ho mira complagut amb un bol de crispetes. Però que no s’equivoqui, la història de Junts li hauria de portar records –Hortalà, Colom, Rahola, Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero…

Una darrera obvietat: la premsa ha de ser lliure, la pública també. Això no la farà perfecte, però com deia Albert Camus “una premsa lliure pot ser bona o dolenta, però sense llibertat, la premsa mai no serà una altra cosa que dolenta”. Doncs això.