M’ho deia fa uns dies el filòsof, teòleg i docent Francesc Torralba en una entrevista que li vaig fer: “L’únic antídot real al populisme és el pensament crític”. “Crític i autocrític”, va repetir algunes vegades al llarg de l’entrevista. També va dir que, malauradament, el pensament autocrític abunda poc. I del crític tampoc n’anem sobrats. Ho raona en les 140 pàgines de l’informe “Som crítics? Fonaments per a una educació compromesa”, publicat per la Fundació Jaume Bofill i escrit conjuntament amb la filòsofa Mar Rosàs.
Ara per ara, sembla que el populisme està en alça. Donald Trump no és el president dels Estats Units però va anar de ben poc que no aconseguís la reelecció el desembre del 2020. I el van votar quasi 70 milions d’electors. Jair Bolsonaro va ser elegit president del Brasil el 2018 amb 11 milions de vots més que el seu rival progressista i ara creuem els dits perquè el substitueixi Lula da Silva. Marine Le Pen no va fer-se amb la presidència de França però va passar a la segona volta electoral i quatre de cada deu vots van ser per ella. A Colòmbia, les enquestes no descarten la victòria en la segona volta de les eleccions presidencials d’un candidat, Rodolfo Hernández, de la corda de Bolsonaro i Trump. El populisme ha portat el Brexit a la Gran Bretanya i Víktor Orban a ser primer ministre d’Hongria des de fa 12 anys. A Catalunya i Espanya veiem com cada cop hi ha més votants de VOX. El populisme patrioter del color que sigui, es manifesta força ben arrelat.
Podríem seguir molta estona repassant el llistat de populistes que convencen els ciutadans que les seves propostes simplistes i sovint xenòfobes i insolidàries són la solució a tots els seus mals. Caldria afegir l’efecte social simplificador i de to maniqueu que sol acompanyar les guerres. O ets un patriota o ets un traïdor. I no cal estar en guerra perquè aquesta distinció es faci en conflictes com el que vivim a Catalunya.
El pensament crític, tal com explica Torralba, és aquell que és capaç de posar-ho en qüestió tot. No dona per bo i inalterable res del que coneixem. I no té por de qüestionar-se allò que sempre s’ha donat per indiscutible. Me’l vaig mirar amb una mica d’escepticisme i li vaig demanar si creia de debò que amb aquest pensament crític es podia canviar el món a millor. Em va dir que creia que sí, que tenia “una certa esperança”. Però que calia sembrar molt.
Per sembrar que no quedi.
