Mentre molts catalans ens preguntàvem si encara ho seguiríem sent hores més tard, mentre dubtàvem de si conservaríem el nostre dret a una pensió o a l’assistència sanitària, Carles Puigdemont i Elsa Artadi rebien a la residència oficial del president les comitives properes a Vladímir Putin. Expliquen al jutge els assistents a aquestes reunions que això passava tot just hores abans que els amfitrions proclamessin la secessió unilateral d’aquesta regió europea. Diuen que el que negociaven era el suport del Kremlin al pla del seu partit polític: Dividir una nació de la Unió Europea de la mà de la principal amenaça de la Unió Europea. L’oferta dels convidats Medóev i Sadovnikov va ser de 10.000 soldats russos i era molt versemblant perquè era exactament la mateixa oferta que els acabava de funcionar a Ossètia del Sud, el conflicte que va acabar amb la vida de 500 persones, civils majoritàriament.
Qui no hagi seguit els detalls del cas Voloh es pot sorprendre en llegir això, però en realitat l’estratègia de calar foc a Catalunya era ben coneguda. De fet, la investigació va partir d’escoltes relacionades amb el possible finançament amb diners públics de Tsunami Democràtic, una aplicació per a mòbil amb la que es deia als seguidors on i quan calia cremar contenidors, tallar l’AVE, tancar l’aeroport o assetjar el Parlament. Abans d’això, membres d’un CDR havien confessat davant del jutge, en el marc de l’operació Judas, haver experimentat amb la fabricació d’explosius amb objectius polítics, com ara la presa del Parlament. El jutge aclarirà si les preteses connexions amb el Govern eren reals o eren deliris. En tot cas, la cúpula sencera dels Mossos, excàrrecs del Govern i algun ideòleg del procés ja ens havien explicat que preveien una desgràcia important per al dia del fals referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
Julian Assange, experimentat a desestabilitzar democràcies de la mà de Rússia, es va convertir en l’altaveu del procés a Twitter i va anunciar durant les setmanes anteriors a l’1-O “una nova nació o una guerra civil” a Catalunya. Els líders independentistes, no obstant, van seguir endavant amb aquest pla perquè van concloure (així ho han admès alguns d’ells) que es culparia altres d’aquests morts.
Els homes de Putin no van tornar mai a Barcelona perquè de seguida van entendre que els seus amfitrions no havien fet els deures. Ni tenien preparat un banc central ni tenien preparada la criptomoneda ni arribaven ni tan sols al 48% dels vots per poder “controlar el territori”. Però aquelles reunions proven que allò que venien com a “Dinamarca del Sud” era en realitat “Ossètia del Sud” i que la “revolució dels somriures” es referia a un conflicte armat inspirat en el Caucas.
I la pregunta segueix aquí, mirant-nos als ulls: Com és possible que passats cinc anys d’uns successos d’aquest calibre encara no s’hagi pagat un preu polític i romanguin les mateixes formacions repartint els 40.000 milions d’euros del pressupost de la Generalitat?
Si no penalitzem a les urnes que un polític ens posi en mans d’un autòcrata perillós, quina democràcia deixarem la generació següent? Qualsevol altre populisme se sentirà legitimat per prendre camins semblants, escolliu vosaltres el que més por us produeixi.
Daniel García-Castellanos / @danigeos / http://retosterricolas.blogspot.com/
