L’error de Junts

Aquest cop es pot ser categòric: Junts s’equivoca. En tot cas, el debat el tindríem en el temps verbal: S’equivoca ara o ho va fer abans? Però l’errada hi és. O es va equivocar quan va firmar -a la babalà?- l’acord catalanista entorn de la política lingüística -un pacte inicialment firmat amb ERC i amb el PSC i comuns-, o s’equivoca ara que l’ha trencat després d’allargar la incertesa durant un estèril lapse de congelació, no hi ha termes mitjans -no es pot estar una mica embarassada, s’hi està o no-. Les dues ànimes de Junts -només dues?- es debaten sobre si la cagada va ser abans o ha estat ara. Si se’m permet insistir en la incorrecció escatològica, el pitjor que pot passar en política, i en la vida en general, és tenir dos vàters i cagar-se al damunt abans d’haver triat en quin és millor fer-ho. Per reblar el clau, sembla que Junts finalment podria tornar al consens acceptant les correccions introduïdes per ERC per reconduir el desgavell, uns afegits que ara incomoden socialistes i comuns. Blat, ordi i a voltes blat…

Les dues ànimes de Junts -deixem-ho en dues…- han decidit pactar i, tot i que el repte esdevé majúscul, quasi quimèric, la política és justament això: pactar i tornar a pactar. I què vol dir pactar? Cedir. I això és el que ha fet el pragmatisme de la vella guàrdia convergent de Jordi Turull, la dels guardians del seny, i l’intel·lectualisme de la nova fornada, més arrauxada, de Laura Borràs, pactar, ergo cedir. Els uns diuen que han cedit més que els altres i els altres que ho han fet més que els uns. Falta saber si les diferències, que haberlas haylas, són salvables i si l’allitament esdevé útil. Almenys, però, sempre podran dir que ho van intentar. Jordi Pujol ho va fer amb Miquel Roca; tanmateix, això ja és política del segle passat, i ha plogut des de llavors, diluviat recentment.

A qui li agrada la política li acostuma a agradar que aquesta serveixi per fer coses, i donat que les majories són qüestions pretèrites, ara en política per fer coses s’ha de pactar i cedir, pactar i cedir. Per això és elogiable el pacte de Junts, que malda per reconciliar les seves ànimes. I per això és criticable que Junts digui ara ordi quan abans va dir blat. Pactar la política lingüística amb els qui pensen diferent, però s’avenen a pactar, és fer política, i m’atreviria a dir que és fer bona política. Fer-ho i després desdir-se’n, víctimes de l’esclavatge de Twitter, és, probablement, fer mala política. A més, hipoteca la fiabilitat.

Un altre tret remarcable del noble ofici polític és el risc. Un bé escàs en temps de Twitter. Coincideixo amb el columnista Francesc-Marc Álvaro, que enyora els polítics valents, aquells que “eren capaços de dir i fer coses que posaven en risc la seva popularitat” -i posa d’exemple Pujol, i també Felipe González o Pasqual Maragall-. Molt d’acord. La política també és això, arriscar-se. I fer-ho sense por a ser linxats en les places públiques de les xarxes socials. La política és tot això i alguna cosa més: pactar, cedir, arriscar-se… I fer-ho a risc de despertar el monstre de Twitter.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.