Aquest cop es pot ser categòric: Junts s’equivoca. En tot cas, el debat el tindríem en el temps verbal: S’equivoca ara o ho va fer abans? Però l’errada hi és. O es va equivocar quan va firmar -a la babalà?- l’acord catalanista entorn de la política lingüística -un pacte inicialment firmat amb ERC i amb el PSC i comuns-, o s’equivoca ara que l’ha trencat després d’allargar la incertesa durant un estèril lapse de congelació, no hi ha termes mitjans -no es pot estar una mica embarassada, s’hi està o no-. Les dues ànimes de Junts -només dues?- es debaten sobre si la cagada va ser abans o ha estat ara. Si se’m permet insistir en la incorrecció escatològica, el pitjor que pot passar en política, i en la vida en general, és tenir dos vàters i cagar-se al damunt abans d’haver triat en quin és millor fer-ho. Per reblar el clau, sembla que Junts finalment podria tornar al consens acceptant les correccions introduïdes per ERC per reconduir el desgavell, uns afegits que ara incomoden socialistes i comuns. Blat, ordi i a voltes blat…
Les dues ànimes de Junts -deixem-ho en dues…- han decidit pactar i, tot i que el repte esdevé majúscul, quasi quimèric, la política és justament això: pactar i tornar a pactar. I què vol dir pactar? Cedir. I això és el que ha fet el pragmatisme de la vella guàrdia convergent de Jordi Turull, la dels guardians del seny, i l’intel·lectualisme de la nova fornada, més arrauxada, de Laura Borràs, pactar, ergo cedir. Els uns diuen que han cedit més que els altres i els altres que ho han fet més que els uns. Falta saber si les diferències, que haberlas haylas, són salvables i si l’allitament esdevé útil. Almenys, però, sempre podran dir que ho van intentar. Jordi Pujol ho va fer amb Miquel Roca; tanmateix, això ja és política del segle passat, i ha plogut des de llavors, diluviat recentment.
A qui li agrada la política li acostuma a agradar que aquesta serveixi per fer coses, i donat que les majories són qüestions pretèrites, ara en política per fer coses s’ha de pactar i cedir, pactar i cedir. Per això és elogiable el pacte de Junts, que malda per reconciliar les seves ànimes. I per això és criticable que Junts digui ara ordi quan abans va dir blat. Pactar la política lingüística amb els qui pensen diferent, però s’avenen a pactar, és fer política, i m’atreviria a dir que és fer bona política. Fer-ho i després desdir-se’n, víctimes de l’esclavatge de Twitter, és, probablement, fer mala política. A més, hipoteca la fiabilitat.
Un altre tret remarcable del noble ofici polític és el risc. Un bé escàs en temps de Twitter. Coincideixo amb el columnista Francesc-Marc Álvaro, que enyora els polítics valents, aquells que “eren capaços de dir i fer coses que posaven en risc la seva popularitat” -i posa d’exemple Pujol, i també Felipe González o Pasqual Maragall-. Molt d’acord. La política també és això, arriscar-se. I fer-ho sense por a ser linxats en les places públiques de les xarxes socials. La política és tot això i alguna cosa més: pactar, cedir, arriscar-se… I fer-ho a risc de despertar el monstre de Twitter.
