Una “estranya” reclamació a la vaga del professorat

Per a Luis Romero (1931-2022), treballador de la construcció: les seves mans, el seu capital. In memoriam et ad honorem

Avorreix repetir el que és evident… però cal insistir en ocasions.

Una bona part dels sindicats d’ensenyament de Catalunya -USTEC-STEs, CCOO, Intersindical, UGT, CGT, USOC, Professors de Secundària- han convocat una vaga per als propers 15, 16, 17, 29 i 30 de març. Les reivindicacions de la convocatòria: “Retirada del nou currículum”, “FP: pública de qualitat. Equiparació salarial, ja!”, “Anul·lació de les retallades”, “Estabilització del personal interí i laboral”, “Supressió de la retallada de plantilles i de l’ordre sobre el calendari escolar”. Res a objectar, per exemple, a la supressió de la retallada de plantilles -una de les agressions centrals dels governs ultraneoliberals de Mas (i Mas Colell, Boi Ruiz, etc) i següents-, o a l’estabilitat laboral dels treballadors de ensenyament. Qui s’hi pot oposar des d’una posició social i democràtica que defensi la instrucció pública?

Tanmateix, sense que es noti gaire, gairebé d’amagatotis, els sindicats han afegit una altra petició: “Assumpció de la responsabilitat del departament d’Educació en defensa de la immersió lingüística.” Assumpció de la responsabilitat…?

El departament d’Educació, en mans d’ERC, en mans d’un conseller que desitja i menysprea les famílies que demanen el compliment de la resolució judicial del 25%, el mateix conseller que porta els fills a una escola privada (no concertada) on no regeix la immersió involuntària, no assumeix la seva responsabilitat de la “defensa de la immersió”? Què hauria de fer el conseller per “assumir la seva responsabilitat”? Impedir que ningú i en cap circumstància es pugui expressar en castellà a escoles i instituts? Perseguir i estigmatitzar encara més les famílies (i estudiants) que demanen que una assignatura -d’això parlem, d’una assignatura!- s’imparteixi en castellà? Estan demanant els sindicats d’ensenyants de Catalunya més llenya al mono, més acció contra els ñordos, els díscols (també catalanoparlants) i els seus fills i filles? Més “catalanització forçada”? Més ideologia nacionalista (d’això es tracta: construcció del país, tal com ells ho entenen) a les aules? Aquestes són les “consideracions didàctiques” dels sindicats del professorat no universitari? La lletra amb més imposició entra millor?

La seva esbiaixada i unidimensional aposta sembla clara: no a una harmonia de llengües, perfectament assolible, en què tots ens puguem enriquir, sinó la marginació de la llengua materna de més del 50% de l’estudiantat. El nacionalisme del conseller els queda curt. En això consisteix el “progressisme sindical”? Per aconseguir, què? A qui pot estranyar llavors el rebuig que a passos de gegant està tenint el català entre molts estudiants que ja no l’usen en les seves relacions personals i només el parlen “quan toca parlar-lo”, “quan cal quedar bé”, “quan ens ho exigeixen”?

Podem imaginar-ne les conseqüències: ideologització extrema del tema de la llengua que es tradueix en colar de pas, en classes, trobades i sortides educatives, el marc conceptual nacionalista que alguns sindicalistes i alguns col·lectius del professorat comparteixen.

No hi ha solució? Sí que n’hi ha (encara que no sigui fàcil i pugui comportar perjudicis, i fins i tot persecució): que persistim, que diguem la nostra, que no defallim, que quedi clar que es pot estimar el català sense odiar el castellà, que a poc a poc les veus crítiques, que existeixen i són nombroses, s’atreveixen a alçar la veu en una atmosfera gens propícia i amb riscos laborals evidents.

De fet, a la realitat real, no a la dels papers que s’omplen perquè toca, moltes d’aquestes veus ocultades, quan tenen marge, fins i tot professors nacionalistes, es dirigeixen als seus alumnes en castellà a vegades, per educació bàsica i perquè allò real existeix i es fa notar, sense oblidar, per descomptat que no, que tots coneixem i ens desenvolupem bé en dos idiomes propers, fraternalment units per mil llaços.