Confio que la plataforma Contraelborradodelasmujeres.org (que recomano vivament) em disculpi d’utilitzar el seu lema per encapçalar aquest article. Aquesta plataforma es defineix com una aliança feminista pels drets de les dones basats en el sexe. És a dir, aquest percentatge ampli de dones “cisgènere” (per utilitzar aquesta terminologia que defineix aquelles persones que viuen el seu sexe biològic sincronitzat amb el seu rol de gènere) que es quantifica en un 47% (l’altre 47% dels homes cisgènere, i un 6% els LGTBI, i ja sabem que les estadístiques les carrega el diable).
És més que obvi que l’esborrat de les dones es fa palesa quan es substitueix (en el discurs acadèmic, en el mediàtic i en el legislatiu) la categoria “sexe” per la d'”identitat de gènere”. Citant el frontispici del web de l’esmentada plataforma, “no es pot permetre que el gènere s’introdueixi en les lleis com una “identitat” i es protegeixi per sobre de la categoria sexe”, perquè “el gènere no és una identitat, el gènere és el conjunt de normes, estereotips i rols, impostos socialment a les persones en funció del seu sexe”. Si el sexe no ens identifica i la nostra identificació és definida pel gènere (a la qual ens podem adscriure sempre que vulguem en funció de l’anomenada “autodeterminació de gènere”), ser dona o ser home es converteix en quelcom individualitzat. És a dir, que més enllà de la meva corporeïtat, és la meva decisió subjectiva la que mana davant de la comunitat. I com a tal decisió subjectiva pot ser sospitosa de tots els dubtes sobre la seva idoneïtat, veracitat o oportunisme. He dit que pot ser sospitosa, no que sempre ho sigui.
L’empremta de la cultura neoliberal té un clar mantra: l’individualisme. O en paraules d’Ulrich Bech, la “individualització”, un concepte estructural que vol dir “individualisme institucionalitzat”, que contradictòriament comporta “un estil col·lectiu del viure”. Això provoca que els tòpics que dominen el debat públic siguin: “la dissolució de la solidaritat, la decadència dels valors, la cultura del narcisisme, l’hedonisme reivindicatiu, etc.” (De nou Ulrich Beck). Aquesta “individualització” posa tots els drets en mans d’aquest jo subjectiu, que no socialitza les seves necessitats sinó que les fa jeràrquicament superiors: el JO. I seguint el subtext de la publicitat, aquest “jo” ha de ser satisfet “ja”, ara mateix, ja que res no pot ser demorat perquè les seves necessitats són llei (això sol anar acompanyat de la paraula “llibertat”).
En l’anomenada segona onada del feminisme (i segurament a partir de l’assaig de Carol Hanisch “Allò personal és polític”, 1970) es va popularitzar aquesta idea-frase, inclosa la seva derivada “allò privat és polític”. Aquí assistim a una presa de consciència de com les maneres de producció i les seves consegüents maneres de dominació, intervenen insidiosament en la nostra privacitat, modelant i fent que la nostra manera d’estar al món quedi impregnada en totes les nostres esferes íntimes i quotidianes per aquests modes de producció. Per aquest motiu una visualització d’això “privat” ens permet detectar i denunciar aquesta capil·larització de la política: un lúcid llibre, “Què fa el poder al teu llit. Apunts sobre la sexualitat sota el patriarcat “(J.V. Marquès, 1981), ja feia interessants reflexions sota aquest prisma. Però on “allò privat” es convertia en un artefacte per socialitzar les anàlisis i les reivindicacions, buscant el benestar col·lectiu, la postmodernitat (tan emparentada històricament i ideològicament amb el neoliberalisme) ha reescrit la frase: “allò subjectiu és polític”. I aquí el “jo” es converteix en pedra angular del discurs i no en un gra de sorra més, que articula un discurs emancipador per majories socials.
I aquesta és la cultura de la “individualització” on tot està ple de drets (i no de deures), on les microdiferències han de ser elevades a categories socials inapel·lables, i on el narcisisme alimenta psicològicament gran part de la suposada acció reivindicativa (no puc deixar d’entendre així certes imatges que veiem de les manifestacions del Dia de l’Orgull Gai, sense que això invalidi el meu suport a les seves reivindicacions per la igualtat i el respecte).
És un constant “que hay de lo mío“, un continu personalitzar la injustícia de tal manera que d’allò particular es vagi a allò general, sense contrastar el marc global o la dimensió macro del problema. A l’ecologisme, el seu mantra va ser durant uns anys “pensa globalment i actua localment”, però l’expansió postmoderna d’”allò privat és polític” ha derivat en un “pensa localment i actua globalment”. Això també ha afectat les reivindicacions ecologistes: defensar un tros de paisatge davant dels molins de vent sense pensar globalment els efectes de la crisi climàtica, o defensar una llacuna amb cert interès natural enfront d’una ampliació aeroportuària (quan el que cal frenar és l’increment d’avions: descens d’un 72% dels vols per al 2030, seguint els acords de París). Sí, allò subjectiu és polític, i els poders econòmics estan encantats amb aquestes lògiques reivindicatives tan fàcils de satisfer (millor negociar un maquillatge mediambiental que no una reducció dràstica del trànsit aeri).
Poden estar els poders econòmics interessats en el debat sobre les lleis trans, sobre legislacions que facilitin l’autodeterminació de gènere o que incloguin en el seu redactat l’abandó de la concepció binària dels sexes?
No entraré en el detall dels que financen tot l’entramat de la ideologia transgènere (vegeu https://contraelborradodelasmujeres.org/financiacion/), però sí en el següent: més fàcil i lucratiu derivar les reivindicacions “clàssiques” del feminisme cap a un debat que nega a homes i dones (el no binarisme) i que obre les portes a un brindis al sol de la postmodernitat, la liberalitat, la defensa dels col·lectius marginats, l’emotivitat d’aquestes lluites individuals en un cos que no respon a la seva identitat (tot això fàcilment transmissible pels mitjans de comunicació, narrativament molt atractiu i políticament difícil de mostrar-se en contra, excepte l’extrema dreta).
Una aturada en el raonament: res més lluny de la meva intenció que banalitzar els drames personals, les agressions cap als diferents, les discriminacions, les actuacions contra cap persona que opti per qualsevol tipus d’identitat i opció sexual. Tot això ha de ser respectat i tenir el suport social, cas a cas, amb l’ajuda i l’acompanyament necessari, així com una rotunda oposició a qualsevol agressió o discriminació. Però tornant a l’exemple ecologista de la llacuna natural a protegir, una cosa és la nostra sensibilitat conservacionista, i una altra perdre de vista el “pensar globalment”.
Una bretxa salarial entre homes i dones (que pot rondar a Espanya el 28,6%) i un feminicidi amb xifres que tenim naturalitzades (any 2020, 83 víctimes mortals a Espanya) són dos temes prioritaris i terriblement urgents. I que estan interrelacionats. Quins lobbies estarien interessats a subvencionar i pressionar iniciatives legislatives en aquest terreny? Qui generaria un relat atractiu per a televisions i sèries on aquest tema es tractés en profunditat? Estem (parafrasejant Al Gore i el seu documental ecologista) davant “una veritat incòmoda” que ens afecta transversalment. I que no s’arregla esborrant la realitat d’això que fins ara en dèiem sexe masculí i sexe femení.
Les implicacions socials, econòmiques i culturals del masclisme són aquí i fa molt de temps que són amb nosaltres. I no desapareixen fent una pirueta ideològica i narrativa com és negant la binarietat en el seu conjunt (tornem als números: un 94% d’homes i dones). ¿Això vol dir negar les realitats del 6% restant? En absolut. Però que la problemàtica d’aquesta minoria monopolitzi el discurs del feminisme (o ho intenti), ens sembla molt sospitós (més enllà de la bondat de persones concretes i les seves problemàtiques). El que és dolorós és que jugant amb els sentiments, reivindicacions i problemàtiques de col·lectius concrets, algú tapi una lluita tan important i urgentment necessària com és el feminicidi i la de la discriminació salarial que pateixen les dones.
Un apunt final: en l’àmbit de la lluita feminista moltes veus comenten la poca presència dels homes. És cert, i més enllà de certs autors i algunes plataformes, no hi ha una presència contundent del pensament masculí al respecte, inclosa la relliscosa accepció d'”homes feministes” (jo me’n considero). És una tasca a dur a terme amb determinació. Però cert és que amb les victòries notables, però no suficients del feminisme del s. XX, alguna cosa en el sector viril (aquí el llenguatge torna a mostrar-nos les debilitats) va quedar molt tocat. Betty Friedan (1921-2006) en l’última conferència que va donar a Barcelona, en ser preguntada per les reivindicacions feministes possibles per al segle XXI va contestar que caldria ajudar els homes, perquè havien quedat certament descol·locats. Desconstruït el paper clàssic de l’home (proveïdor, protector, jeràrquicament superior), manca redissenyar el seu nou paper: mentrestant les resistències masclistes segueixen sent notables, i no cal recordar els seus efectes perversos: feminicidi i bretxa salarial, principalment.
L’Ajuntament de Barcelona, en una iniciativa amb objectiu lloable, obre un centre dedicat a les “Noves masculinitats”, on es vol “posar l’èmfasi en l’educació i la revisió d’aquest model de masculinitat heretat que tant de mal ha fet a la societat” (Ada Colau). Però aquest centre està sota el paraigua de les polítiques LGTBI, i estaria bé ser conscients la cotilla que això suposa per abordar la masculinitat de manera inclusiva per al 46% (inclusivitat inversa?).
En alguns ambients acadèmics i mediàtics ser home i europeu ens fa responsables del patriarcat/masclisme, del racisme i del colonialisme, llastrant la nostra capacitat de proposta d’idees o de debat (Pascal Bruckner: “Tres discursos, neofeminista, antiracista i decolonial, ara designen a l’home blanc com l’enemic: la seva anatomia el converteix en un depredador per naturalesa, el seu color de pell en un racista, el seu poder en un explotador de tots els dominats”). En l’àmbit narratiu (cinema/sèries) hi ha dos tipus masculins per antonomàsia: el depredador sexual i l’inútil (antigament, calçasses). Poques vegades veiem personatges masculins complexos, empàtics i proactius. D’alguna manera es construeix un relat que inclou el menyspreu, la culpabilització, l’esborrat dels homes.
Perquè primer s’ha iniciat la campanya de l’esborrat de les dones, però en aquest món binari -que algunes interessadament no volen reconèixer- esborrant les dones s’esborra els homes. I seran els poderosos, disfressats del gènere que vulguin, els que seguiran guanyant la partida. Si no hi ha rics ni pobres (parafrasejant el no binarisme), tampoc hi haurà lluita de classes. Si no hi ha homes ni dones… Com articularem la igualtat i la fraternitat?.
