Aquest estiu he estat un mes a Cuba. Una Cuba diferent de la que vaig veure l’agost de 1989, fa 30 anys, en un viatge turístic organitzat i en grup. Ara hi hem anat pel nostre compte, en cotxe i sols, recorrent quasi totes les grans ciutats cubanes -l’Havana, Santiago, Holguín, Camagüey, Trinidad, Cienfuegos, Pinar del Río, Viñales, Cojímar, Ciego de Ávila, Santa Clara…- i els seus voltants.
Més enllà de les seves paradisíaques platges caribenyes, de la bellesa de les seves ciutats plenes de monuments i edificis colonials, de l’exuberància i diversitat del seu paisatge tropical, i fins i tot més enllà del caràcter empàtic i vital d’una ciutadania que té tants i tants motius per a queixar-se de tot, allò que m’ha impressionat més de la Cuba actual, la que fa ja més de 60 anys que va veure i viure l’arribada triomfal a l’Havana dels guerrilers liderats per Fidel Castro i des de llavors ha viscut sempre en el règim castrista, és la sorprenent existència, en una societat en teoria comunista, d’un gran conflicte de classes, d’una guerra de classes a punt d’esclatar.
Aquella Revolució cubana tan mitificada per moltes esquerres europees i llatinoamericanes es va convertir aviat en un règim dictatorial. Com qualsevol altre règim comunista, esclar. Malgrat que l’estupidesa política dels successius governs dels Estats Units amb el seu bloqueig injust, injustificat i tan lesiu per als interessos de la ciutadania cubana -si més no fins a l’inici del desbloqueig per part de Barack Obama, trencat de forma abrupta per Donald Trump- ha fornit d’excuses els governs cubans per no dur a terme cap canvi substancial no només políticament i institucionalment sinó tampoc econòmicament. Més enllà del bloqueig, els atacs militars com el de badia Cochinos de 1961, la crisi dels míssils de 1962, els intents d’assassinat de Fidel i els atemptats terroristes contra interessos cubans han contribuït a justificar el bloqueig polític, institucional, econòmic, cultural i social a Cuba durant més de 60 anys.
Fidel Castro, i amb ell la gerontocràcia dels veterans dirigents guerrillers liderada pel seu germà Raúl, no va atendre ni les recomanacions de Mikhaïl Gorbatxov davant la imminent ensulsiada de l’imperi soviètic. Van sotmetre el poble cubà a una dècada terrible de misèria, la del període especial de la dècada dels 90 del segle passat, i ni la pèrdua definitiva del gran suport econòmic del bloc soviètic, ni l’ara previsible pèrdua d’ajuda de la Veneçuela bolivariana de Maduro, han fet que els germans Castro -Fidel fins al 2008 i Raúl fins al 2018- no es desviessin de la seva ortodòxia, fins i tot després de comprovar la pertinaç insistència en els seus errors. Ara, el president Miguel Díaz-Canel -un dirigent comunista lleial sempre als Castro i a la vella guàrdia, però que té 59 anys d’edat- s’enfronta a un repte molt difícil de resoldre. Un repte polític i institucional, però sobretot econòmic.
Amb uns 11 milions d’habitants, a Cuba hi ha més de 600.000 cuentapropistas o treballadors per compte propi -el 17% dels ocupats. Són taxistes o xofers privats, petits comerciants, propietaris de bars o de restaurants privats o paladares, arrendadors d’habitacions per a turistes en els seus domicilis, propietaris de perruqueries, empleats domèstics … Només ells tenen accés als pesos convertibles o CUC; la resta sols tenen pesos cubans o CUP. Com si no n’hi hagués prou amb el disbarat econòmic que és voler que en un mateix país coexisteixin dues monedes d’ús solament intern i amb un canvi oficial fictici, ara hi ha a Cuba un conflicte de classes latent. L’ha provocat l’aparició d’una nova classe mitjana, emergent, creixent i cada cop més potent, que gaudeix d’uns ingressos econòmics molt superiors als de la resta de la ciutadania.
A Cuba hi ha uns salaris d’autèntica misèria dels empleats de l’Estat -el 75% de la població-, que van dels 10 als 120 euros al mes -sí, al mes! Això fa que qualsevol cuentapropista, per modestos que siguin els seus ingressos, guanyi moltíssim més que qualsevol empleat de l’Estat. I genera una onada creixent de consumisme per part d’aquesta nova classe mitjana, i a la vegada dona peu al mercat negre o estraperlo, basat en el furt a empreses de l’Estat. Un Estat que quasi no rep més divises que les del turisme, un sector ara en crisi per les noves sancions imposades per Trump.
