Quan es parla de blanquejar sempre penso en diners. Imagino les fortunes amagades en paradisos fiscals i els luxosos casalots dels senyors de la droga, de la guerra i del tràfic d’éssers humans. Sort tenim els catalans de tenir personatges com Rufián per recordar-nos que també es blanqueja en política. Reconec que no parlo gaire de l’arcàngel republicà perquè no entenc com és possible que no hagi après res d’en Tardà, però aquest és un altre tema. El diputat a sou d’Espanya ha posat a parir els comuns per “blanquejar” socialistes i taronges. Ho diu davant de la possibilitat que ERCnest Maragall es quedi sense corona, com ell mateix va vaticinar al recordar que no sempre és alcalde qui guanya les eleccions.
Es nota que hi ha nervis. A Esquerra sempre li passa igual: es creu que guanyarà i al final sempre acaba perdent. Han fet bé els comuns de fer aquests dies teràpia de grup i vot de silenci perquè l’allau d’insults ha estat monumental. ¿És així com voleu que us recolzin?, increpo mentalment els carallots que vomiten bilis per les xarxes socials. Torno al blanqueig polític per recordar al desmemoriat santacolomenc que si algú destaca per aquesta pràctica és precisament el seu partit. Els republicans han blanquejat els socialistes a Barcelona i han fet el mateix a la Generalitat de Maragall i Montilla. I ara el seu blanqueig alimenta la mòmia convergent tunejada. No sé qui renta més blanc, francament.
La perplexa tropa comuna té la consigna d’esperar mentre al centre de comandament es busca una sortida –no dic digna perquè això dependrà del resultat- que faci menys amarga la desfeta. Sempre he cregut que hauria de ser alcalde qui guanya les eleccions encara que la victòria hagi anat de cinc mil vots i jo no sigui independentista. Tanmateix, reconec la traïció als meus principis perquè vaig celebrar el tripartit que va destronar el rei Artur i vaig aplaudir que a Badalona enviessin el senyor Garcia a pastar fang. Tampoc voldria l’Elsa Artadi de regidora a Nou Barris. Els resultats electorals han deixat el millor escenari per als pactes, però una cosa és refer els ponts amb Bomboni i una altra és ser alcaldessa gràcies al ciutadà Valls. Això cou.
Tots els suports polítics tenen un preu i passen factura encara que els plumífers i intel·lectuals orgànics de torn diguin ara el contrari, però també és cert que els pobles patim d’amnèsia i que d’aquí a quatre anys pot ser que el planeta hagi fet un pet com una casa i estiguem tots a l’altre barri. En el meu cas segueixo pensant que aquest estrambòtic arranjament és com empassar-se lleixiu. I si a mi em provoca basques, no vull ni imaginar les cares del diputat Asens, la Gala Pin i els quatre comuns que encara creuen en la punyetera equidistància quan els toqui amorrar-se a l’ampolla.
Ara cal explicar a les bases que “la fi justifica els mitjans” i fer veure que seran elles les que tindran l’última paraula en un acord que diuen que garantirà la continuïtat del projecte. Jo l’únic que veig de moment és que la diferència entre els socis és només de dos regidors i sé que el PSC no regalarà l’alcaldia de Barcelona a canvi de res. Amaguen que caldrà discutir de programa i això significa renúncies. Intentar governar amb els socialistes és legítim, però que no m’enredin amb sopars de duro perquè res no serà igual. A la merda la regulació de les terrasses, el CAP Raval Nord a la Misericòrdia, la remunicipalització de l’aigua i les pancartes demanant la llibertat dels presos polítics presos.
I mentre s’acosta el 15 de juny, continua el serial de declaracions estèrils, els atacs de nervis i els desmentiments mutus que acompanyen tota lluita pel poder. Tete Maragall ja no parla de pactar amb l’holograma de Forn, cosa que demostra la magnitud de la seva tragèdia. ¿Serà capaç l’alcaldable republicà d’acceptar un tripartit amb el PSC del 155 com proposa Colau? Cal tenir molta cintura política i molt poc estómac per assumir un acord així. Per això, a l’espera d’esdeveniments, em dedicaré a consolar els meus amics republicans, tan desconcertats que no vull fer mala sang recordant-los que el veto a Icetalopeta i el boicot al pressupost de Sánchez tenen conseqüències.
Com més ho blanquegen, més negre ho veig.
