L’ANC ha intentat, durant anys, condicionar els partits independentistes. Tant, que quan algun responsable polític no ha fet o dit el que l’Assemblea considerava adequat, li han caigut a sobre les set plagues i ha estat titllat de traïdor. Durant un temps, els polítics d’ERC i JxCat/CDC/PDECat/Crida han vist com se’ls marcava tant de prop que sovint acabaven resultant ostatges de les entitats sobiranistes. Només havien quedat al marge d’aquesta pressió els de la CUP.
Els anticapitalistes han anat sempre més a la seva. Tenien dins seu gran part de la gent que considerava que els altres partits eren tous, i el seu discurs mai acabava rebent crítiques de l’ANC i dels guardians de les essències. Però des que els CDR funcionen autònomament, el discurs més partidari de la desobediència i l’enfrontament amb l’Estat ha estat el seu. Darrerament, davant el perill que la CUP deixés de pertànyer a aquest cercle, diputats i dirigents s’han deixat portar i assumeixen sense esmena els postulats dels CDR. I tant és així, que alguns sectors ja alerten internament del risc d’acabar sent presoners dels CDR, com ERC i JxCat ho han estat de l’ANC.
