El solemne anunci de la data i pregunta de l’hipotètic referèndum de secessió de Catalunya fet pel president Carles Puigdemont ha coincidit amb l’aniversari de Jordi Pujol, que acaba de fer 87 anys, i amb l’estrena als cinemes de la pel·lícula Pàtria, una modesta producció, feta amb tota la bona voluntat pel director Joan Franck Charansonnet, que pretén ser, segons afirma, l’equivalent al Braveheart, l’heroi de la independència escocesa, interpretat l’any 1995 per Mel Gibson. Però mentre el pressupost de la pel·lícula produïda per Hollywood va ser, fa 22 anys, de 53 milions d’euros, el Pàtria de Joan Franck Charansonnet només ha comptat amb els 250.000 euros recollits amb micromecenatge, sense cap mena de subvenció ni de suport de TV3. (I mira que la Generalitat dona subvencions a tort i a dret i que TV3 rega els amiguets de la casa i de la causa amb milions d’euros!).
Ja va dir Miguel de Unamuno que als catalans ens perd l’estètica. Semblem que fem, volem quedar bé, però no fem res… o el que fem, fem que no tingui conseqüències. El nostre calendari està farcit de dates emblemàtiques -la Diada de Sant Jordi, la Diada Nacional, el 6 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, l’aniversari de la mort del president Francesc Macià…- i som tributaris d’algunes cançons que semblen que marquen el nostre destí: Ítaca, Diguem no, Què volen aquesta gent, Tot explota pel cap o per la pota.., escrites en un context molt diferent, però que per a molts independentistes continuen tenint plena vigència.
També la lletra d’Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya, té frases contundents que alguns interpreten literalment. “Quan arribi un altre juny, esmolem ben bé les eines” i, per seguir la consigna, aquest mes de juny de l’any 2017 el president Carles Puigdemont ha “esmolat l’eina del referèndum”. La data de l’1 d’octubre tampoc no és gratuïta: és el diumenge anterior al 6 d’octubre, l’aniversari de la fallida proclamació d’independència feta l’any 1934 pel president Lluís Companys.
Però ja va sentenciar Karl Marx, en El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, que “la història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia i la segona com a farsa”. En un món interconnectat i globalitzat, amb la Unió Europea decidida més que mai a consolidar la integració dels estats, sense cap aliat internacional, amb una societat catalana cada cop més barrejada i multicultural, amb l’última patacada que acaba de rebre l’Scottish National Party (SNP) de Nicola Sturgeon a les eleccions britàniques… el futur de Catalunya passarà per una reforma constitucional que –segons es rumoreja amb insistència- PP, PSOE i C’s impulsaran les pròximes setmanes.
Amb els pressupostos aprovats i superada, sense problemes, la moció de censura impulsada per Podemos, Mariano Rajoy té al davant un horitzó confortable de tres anys. A partir del congrés del PSOE, del qual en sortirà un Pedro Sánchez més centrat, serà el moment d’encarar amb decisió la “qüestió palpitant” de Catalunya. La represa econòmica ajuda, sens dubte, a asserenar els ànims.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut impulsada pel president Pasqual Maragall va ser, en perspectiva històrica, un error. És el moment d’esmenar aquest greuge i la reforma constitucional és la via més sòlida per donar una sortida al contenciós català respectant el principi de pluralisme social, polític i cultural que gaudim democràticament. Amb l’anunci de la creació d’una comissió parlamentària per començar els treballs de reforma de la vella Constitució de 1978 s’obrirà un nou marc en el qual es podrà establir un diàleg plural i multipartidista sense tabús i quedarà desactivat el “referèndum o referèndum” que propugna el president Carles Puigdemont.
Una bona part de la població catalana -fins i tot molts dels que avui es declaren independentistes- desitja que es trobi un desllorigador raonable i negociat a l’escalada de la crispació política i institucional que arrosseguem des de fa cinc anys, coincidint amb la imputació de l’hereu de la dinastia pujolista pel marro de les ITV. En l’actual conjuntura històrica i amb un PP que no té majoria absoluta al Congrés dels Diputats és el moment d’abordar el repte pendent de procedir a l’aggiornamento de la Constitució i tranquil·litzar, en positiu, el neguit legítim que té la societat catalana per viure més confortablement en el context de l’Estat espanyol i de la Unió Europea, bo i respectant els nostres trets particulars, com els que tenen tots els pobles i cultures que convivim pacíficament al Vell Continent.
