El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va dir a la reunió del Cercle d’Economia, a Sitges, que “m’entristeix veure com es fan al·lusions a l’ús de la violència, intervencions autoritàries o suspensió de l’autonomia”. Es referia a la resposta que han donat el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i alguns dels seus ministres a la carta que va fer arribar al primer demanant-li una reunió per negociar les condicions del referèndum que té previst convocar sobre la independència de Catalunya.
Puigdemont o els seus assessors no van donar amb la paraula adequada per definir el seu estat d’ànim davant d’aquesta resposta. És evident que el president de la Generalitat sabia que la seva iniciativa no seria ben acollida. Més encara, després de negar-se a presentar-la al Congrés dels Diputats.
El president de la Generalitat menteix. La resposta de Rajoy el deu haver enutjat, preocupat o posat nerviós, però entristit, no. La tristesa és la conseqüència d’una derrota, d’una pèrdua, del fracàs en la temptativa d’assolir d’una fita desitjada. És evident que la carta de Puigdemont no era altra cosa que un recurs condemnat a acabar a la paperera. Estàs trist quan suspens l’examen d’una assignatura que havies preparat a fons. No quan et presentes a l’examen sense haver-te’l preparat.
Potser la tristesa de Puigdemont respon a d’altres motius i se li va escapar la paraula allà on no tocava. Perquè ho deu estar –ell i tots els que creuen de debò en la necessitat i encert de la independència catalana- després de llegir l’article de Jordi Pujol pare en què crida els ciutadans a mobilitzar-se davant “la dissolució lenta que l’Estat imposa a Catalunya”.
La política de pals a les rodes i amenaces de Rajoy genera independentistes. Les homilies de Pujol els entristeix, els deprimeix i, ves a saber, igual els fa engegar el procés a dida.
