En la pel·lícula L’altre costat de l’esperança, Khaled, un jove sirià, arriba de polissó al port d’Hèlsinki, en un vaixell carregat de carbó, procedent de Polònia. Mentre, Wikström, un comercial de camises i corbates, deixa a la seva dona alcohòlica, ven el negoci i es fa càrrec d’un restaurant més aviat modest, inclosos els seus empleats. Els seus camins es creuen i Wikström ofereix a Khaled sostre, menjar i treball.
Mentrestant, Khaled es lliura a la policia, és retingut en un CIE qualsevol dels molts que hi ha per Europa i les autoritats decideixen repatriar-lo a Alep (on tota la seva família, excepte la seva germana que està en parador desconegut, havia mort en un bombardeig), considerant que “allà la seva vida no corre perill”. Khaled s’escapoleix del CIE, amb la complicitat d’una empleada i opta per viure en la il·legalitat. Wikström el descobreix dormint al costat de les escombraries del restaurant i allí es queda fent la neteja. Khaled salva miraculosament la vida, gràcies a uns rodamóns, quan tres autoproclamats patriotes finlandesos intenten incendiar el garatge on dorm, però acaba rebent una navallada al ventre, de la qual pot acabar morint.
No obstant això, en la pel·lícula d’Aki Kaurismäki triomfa, igual que a Le Havre, la moral primària i natural, sense pretensions ni restes de moralina. Perquè, com explica Siscu Bages en aquesta pàgina d’EL TRIANGLE, s’acosta a la realitat dels exiliats de manera directa, clara, senzilla, desproveïda de màrqueting bonista o de la xenofòbia tòxica que ens envaeix. Perquè no busca finals feliços sinó els millors per als seus i per a la seva història. “Amb aquesta pel·lícula -apunta Kaurismäki- m’he esforçat a trencar amb la visió europea que tots els refugiats són víctimes patètiques o emigrants arrogants que envaeixen els nostres països per prendre’ns el treball, la dona, la casa i el cotxe”.
És més fàcil trobar humanitat que doctrina en el seu cinema. Pinta el mal cruament, com és. Com l’exerceixen els matons fatxes i el tribunal que decideix extraditar Khaled sense tremolar-li el pols. Però sempre queda l’esperança. La de l’amo del restaurant, la dels seus companys, la dels qui li fabriquen una identitat falsa, la del camioner, en fi, que s’arrisca per transportar clandestinament a la seva germana. Esperança que també retorna a la vida de Winström perquè la seva dona, que ha posat un quiosquet per viure, li diu que ha deixat de beure.
“La creació i imposició de prejudicis estereotipats desperten un ressò sinistre a Europa. No m’importa reconèixer que L’altre costat de l’esperança és, fins a cert punt, una pel·lícula tendenciosa que intenta influir sense el menor escrúpol en les perspectives i opinions dels espectadors, al mateix temps que manipula les emocions per aconseguir el seu objectiu. I atès que aquests esforços fracassaran, espero que almenys quedi una història recta i malenconiosa amb tocs d’humor, una pel·lícula gairebé realista entorn d’alguns destins humans en el món d’avui dia”, diu Aki Kaurismäki.
