Perquè jo hi era i ho vaig viure, ho explico. La Constitució del 1978 va ser celebrada com un gran èxit per la gran majoria de les forces antifranquistes i de la societat espanyola, que la va referendar de manera il·lusionada i massiva a les urnes. Qui ho negui, menteix. Òbviament, la via de la transició (vs. ruptura) va implicar que hi hagués transaccions amb els hereus de l’antic règim –la principal, l’acceptació del rei Joan Carles com a cap de l’Estat i dels exèrcits-, però el text aprovat, en el seu conjunt, va significar un canvi total i radical amb les lleis franquistes.
Veníem d’on veníem –les tenebres de la dictadura- i, en aquest sentit, la Constitució del 1978 va significar el començament d’una nova etapa lluminosa en la història dels pobles i de la gent d’Espanya. Només per fer-nos una idea (i ho dic per tots aquells que no van viure el franquisme i tenen un concepte molt distorsionat de la Constitució del 1978) poso un minúscul exemple personal: la pel·lícula Paths of glory de Stanley Kubrick, un al·legat pacifista contra la crueltat de les guerres, estava prohibida a Espanya i la vaig poder veure a França l’any 1974. Com tantes i tantes pel·lícules, llibres, obres de teatre… víctimes de la censura asfixiant que hi havia aleshores.
Com que jo era aleshores molt jove, no puc donar testimoni directe de les represàlies, de les pallisses, de les tortures i dels assassinats que van patir, a mans dels botxins de la dictadura, els valents lluitadors antifranquistes. Però, gràcies a la llibertat d’expressió que tenim, avui està perfectament explicada i detallada la brutal repressió que, durant 40 anys, va seguir al cop d’Estat militar de l’any 1936. Només per això, la Constitució de 1978 és, amb totes les seves imperfeccions, un tresor que hem de preservar i no malmetre.
També considero que la seva reforma –per millorar-la- és un deure inajornable que cal abordar. Han passat 38 anys des de la seva aprovació, Espanya forma part de la Unió Europea, la societat ha evolucionat, les comunitats autònomes han afermat el sentit de pertinença territorial, les noves tecnologies han capgirat la manera de relacionar-nos… i és evident que alguns aspectes de la Carta Magna s’han de canviar o reformular. L’actual legislatura ofereix el marc idoni per fer-ho. La minoria del PP i la seva coalició de facto amb PSOE i Ciutadans fan que aquest repte pendent sigui, políticament i aritmètica, possible d’assolir en l’horitzó immediat.
La reforma de la Constitució del 1978 s’ha de fer a poc a poc i a partir de consensos molt reforçats. La tradició caïnita dels pobles ibèrics obliga a ser molt curosos per tal de no ferir sentiments de greuge per part d’uns o d’altres. Una qüestió que, per començar, em sembla àmpliament assumible, si es fa bé, és la transformació de l’actual Senat en una veritable cambra de representació autonòmica o federal, com se n’hi vulgui dir. No es tracta de fer experiments amb dinamita. El model del Bundesrat alemany té una trajectòria contrastada que ens pot servir de referent a imitar.
Més enllà de pagar unes generoses remuneracions als polítics que hi envien els partits, l’actual Senat espanyol és un cementiri d’elefants sense cap mena de funció pràctica, ja que el Congrés dels Diputats sempre té l’última decisió. D’aquesta manera, els 266 senadors són uns paràsits que amb la seva manifesta inutilitat distorsionen els anhels regeneradors de la democràcia compartits per tothom. Com és lògic, els senadors a títol personal no en tenen cap culpa: és la Constitució qui els condemna a fer un paperot de comparses.
En el Bundesrat és cada govern regional, en proporció al nombre d’habitants, qui designa directament els seus representants. Els 69 membres de la Cambra Alta alemanya tenen per missió vetllar que les lleis que aprova la Cambra Baixa (Bundestag) no envaeixin les competències dels länder i implementar la seva aplicació a cadascun dels 16 estats federats. La composició i funcionament del Bundesrat garanteixen la plena implicació dels governs regionals en els grans temes polítics d’Estat, de manera que els converteix en coresponsables i no només en subsidiaris.
El debat sobre la reconversió del Senat espanyol en una veritable cambra de representació territorial de ben segur que donaria una nova perspectiva a l’atzucac en què es troba la qüestió catalana. Sabem, per experiència contrastada, que l’espiral de provocació-reacció en la qual estem instal·lats sempre acaba malament per a tothom i és impròpia d’una societat europea democràtica del segle XXI.
La transformació del Senat en un Bundesrat comportaria que els governs de totes les comunitats autònomes o federals de l’Estat poguessin dialogar i interactuar de manera permanent, sense haver de passar pel filtre del govern central. Això, sens dubte, ajudaria a una major comprensió i col·laboració i a fer un exercici de maduresa política, que és fonamental per encarar els reptes de futur que ens concerneixen a tots.
Els parlaments i governs autonòmics són Estat i tenen tot el dret a demostrar-ho i a exercir-ho. Amb aquesta reforma, el Tribunal Constitucional també quedaria fora del focus de tensió en el qual es troba i la cambra territorial esdevindria un contrapoder efectiu, en cas de majories absolutes amb temptació de passar el rodet, al binomi Govern-Congrés dels Diputats.
El nou Senat-Bundesrat obligarà a una modificació de la Constitució que caldrà posar a referèndum. És aquest el referèndum “legal i acordat” que ha de servir de desllorigador al conflicte secessionista plantejat pels independentistes catalans?
