Un país europeu del segle XXI necessita, per funcionar, quatre coses: 1) Un govern amb una majoria parlamentària estable. 2) Uns pressupostos aprovats. 3) Complir els objectius de dèficit que marca i aprova Brussel·les. 4) Si pot ser, gestionar els diners públics sense amiguismes ni corrupció. A Catalunya, que presumim de ser més europeus que ningú, no respectem cap d’aquestes quatre premisses.
*La majoria parlamentària relativa que té Junts x Sí al Parlament de Catalunya és insuficient per donar estabilitat al govern del president Carles Puigdemont. El grup parlamentari es trenca sovint entre CDC, ERC i els independents en votacions “clau”. L’esquema de governabilitat, fonamentat fins ara en la CUP, és, en essència, inviable. Les agendes d’uns i altres són profundament contradictòries, més enllà d’una quimèrica “desconnexió”/independència que és irrealitzable en el termini fixat de 18 mesos (en queden 12 i som on érem!).
*Els pressupostos preparats per l’equip d’Oriol Junqueras són un brindis al Sol, ja que estan plens de trampes al solitari pel que fa als ingressos i, a més, no s’ajusten a les expectatives rupturistes de la CUP. De manera errònia i grotesca, els pressupostos de la Generalitat es dessagnen per la via de les subvencions a entitats, empreses i mitjans de comunicació. A Catalunya, “tothom” està subvencionat. Aquesta perversa herència del pujolisme garanteix el control a curt termini de tots els ressorts de la societat, però es pot girar com un bumerang si les subvencions –com passa ara- s’aproven al DOGC, però després no es paguen.
*Ens agradi o no, la Unió Europea funciona pel mecanisme de subsidiarietat. Això vol dir que, en llenguatge comunitari, Catalunya és una “regió” enquadrada dins d’un dels 28 estats membres. Trencar aquest “status” és, amb l’actual correlació de forces, impossible. Brussel·les imposa a l’Estat espanyol un objectiu anual de dèficit, que ha incomplert reiteradament en els últims exercicis i que ha posat en estat de màxima alerta la Comissió Europea. Per aquest 2016 ha de ser, sí o sí, del 3,7% i pel 2017 del 2,5%. En el cas de les comunitats autònomes, la quota de dèficit que ens pertoca és del 0,7%. Si tenim present que la Generalitat va tancar l’any passat amb un dèficit del 2,7%, els ajustaments que caldrà fer són brutals.
*Malgrat l’esforç de transparència que està fent la Generalitat, l’amiguisme i la corrupció continuen parasitant la vida pública catalana. El fet que bona part de la despesa s’escoli per la via de les subvencions –sempre arbitràries, discrecionals i impossibles d’auditar, atès el seu extraordinari volum- fa que, de manera inevitable, el descontrol imperi en l’administració dels recursos.
Siguem seriosos. O Junts x Sí canvia d’aliat parlamentari per tenir un govern estable i, en conseqüència, abandona el “full de ruta cap a la independència”, o el més pragmàtic és convocar unes noves eleccions. Catalunya no mereix aquesta inestabilitat ni aquesta incertesa. Hi ha milers de persones i famílies en situació de marginació social que necessiten uns pressupostos aprovats i, per sobre de tot, creïbles i executables. El pitjor és crear expectatives que ja se sap que no es podran complir.
Des de l’any 2012, quan Artur Mas va trencar el pacte de governabilitat que mantenia amb el PP, el país està instal·lat en una impresentable inestabilitat institucional. Abocar-lo a unes noves eleccions a curt termini per la impossibilitat de mantenir l’aliança parlamentària amb la CUP és una insensatesa i un fracàs majúscul dels polítics catalans. Junts x Sí pot aconseguir una sòlida majoria de govern si pacta amb qualsevol dels altres grups parlamentaris (CSQP, Ciutadans, PSC…). Per què no ho fa? Perquè no vol renunciar a un delirant “procés” independentista que, en l’actual context europeu del segle XXI, està mort abans de néixer? Solucionem, d’entrada, els problemes angoixants del dia a dia de la gent i deixem l’independentisme per les tertúlies familiars i les “performances”.
A la Unió Europea hi ha 28 estats, més de 300 regions i som 500 milions d’habitants. Per què els catalans no podem tenir, com tothom, un govern que governi, un Parlament que legisli, un pressupost aprovat i una auditoria exhaustiva d’on van a parar els diners públics? Què hem fet per haver de suportar la tortura política que ens toca viure? Un cop redreçada i endreçada la normalitat institucional, fem tota la filosofia que vulguem i somiem, que és lliure i gratis!
