Els catalans-catalans d’avui hem errat clamorosament la nostra estratègia. És el fat que determina la nostra història. Després de la mort de Franco i el retorn del president Josep Tarradellas de l’exili, teníem una oportunitat d’or per construir un nou poder polític i una nova administració pública exemplar. El futur era a les nostres mans. També el somni de crear una comunitat catalana transfronterera, que establís complicitats i llaços amb els territoris amb qui compartim passat, llengua i cultura.
Ens hem equivocat amb la política lingüística. No hem aconseguit que el català sigui una llengua simpàtica i integradora. Els ‘hiperventilats’ i els qui tenen pressa ens han portat pel mal camí. La immigració castellanoparlant no ha assumit la catalanitat perquè no hem estat capaços d’associar-la a valors positius i engrescadors. La realitat és que, quaranta anys després de la fi de la dictadura, el castellà predomina de manera aclaparadora en els carrers de les grans ciutats.
No ho hem fet bé i això només és culpa nostra i, de manera directa, dels polítics que hem escollit per liderar el país. Sense cap tipus d’animadversió i amb afany de crítica constructiva: Jordi Pujol i el pujolisme, que han dominat l’escena política catalana des de l’any 1980, han estat nefastos per Catalunya. Els set anys dels tripartits van ser, comptat i debatut, una “olla de grills”. Artur Mas és el “vuitè fill” de Jordi Pujol i el president Carles Puigdemont és el “nebot”.
La paradoxa és sagnant i cruel: Catalunya és un país ric, tenim els impostos més alts de l’Estat espanyol i la Generalitat està arruïnada. En una democràcia consolidada i europea, parlar de colonialisme i d’espoli és, directament, una “boutade”. El problema és que hem tingut i tenim uns dirigents polítics que no saben “llegir” el context geopolític i que no saben negociar. En el món occidental, i des de fa segles, la política és l’art de la negociació. Tant que presumim els catalans de les nostres habilitats comercials i, a l’hora d’aplicar-les a la praxi política, hem demostrat que som un desastre.
El catalanisme, per progressar, hauria d’haver adoptat una estratègia “soft”, basada en la paciència, la intel·ligència i la taca d’oli. Sense fer escarafalls ni desafiaments estèrils, de ben segur que els resultats tangibles serien molt més positius. L’evolució del pujolisme –atiat per les urgències judicials del ‘clan’ i del partit- ha arribat a la fase actual d'”independència o res”. El capítol següent ja està escrit: frustració, impotència i desengany dels qui han fet de l’estelada l’objecte sagrat de les seves il·lusions.
Per primer cop en la democràcia espanyola hi ha una conjuntura política que ens és molt favorable. A tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó –el marc referencial del nostre espai econòmic i cultural- hi ha governs autonòmics predisposats a col·laborar obertament amb Catalunya des del respecte mutu i la igualtat. A Saragossa, a València, a Palma de Mallorca i a Perpinyà tenim presidents amics que volen que treballem plegats. Sempre, és clar, que abandonem la dèria infantil de l’independentisme i actuem de manera adulta. En comptes de bastir ponts, ens dediquem a dinamitar-los!
Ja no som al segle XIX. Els paradigmes han canviat. Confortablement instal·lats en la Unió Europea, només hi ha un projecte polític engrescador, viable i factible: la construcció de l’Euroregió amb els territoris veïns que va impulsar l’expresident Pasqual Maragall i que, malauradament, ha quedat en via morta. En el procés de globalització, no només compta el PIB. La demografia és un factor determinant. Els 21 milions d’habitants que aplega l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, a la qual s’hi podrien afegir perfectament l‘Aragó i la Comunitat Valenciana, som, ara sí, una potència europea amb pes específic.
Hi ha dos projectes polítics confrontats: la independència (tensió, conflicte, ruptura, incertesa, exclusió, divisió) i l’Euroregió (cooperació, retrobament, entesa, futur). Brussel·les no només reconeix les euroregions, les promou i les incentiva. Brussel·les mai no acceptarà ni reconeixerà la independència de Catalunya per no crear un precedent jurídic que pugui servir d’excusa a les temptacions secessionistes, alenades pel populisme, d’altres regions europees.
Autodestruïda Convergència, la qüestió és ara Esquerra Republicana, convertida en el nou “pal de paller” del nacionalisme català. Continuarà fent d'”escolanet” del pujolisme i jugant irresponsablement a l’independentisme folklòric que ens porta a un carreró sense sortida? O bé es farà gran i optarà, finalment, per independitzar-se del seu “pare polític” i acceptar les regles de joc europees? De què van servir les llargues estades pagades d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva a Brussel·les, quan eren eurodiputats? No van entendre res? Si tant estimen Catalunya, per què volen matar el projecte de l’espai català i el llegat de Jaume I? Aquest sí que el tenim a tocar!
