La denominada “tercera via” no està de moda a Catalunya. No obstant això, amb aquest o altres noms és l’alternativa que segurament acabarà obrint-se camí per buscar solucions al “conflicte” (així, en “singular”, com es denomina a Euskadi), perquè a l’hora de la veritat solament funcionarà el pacte. Mentrestant, el “sí-no”, tan volgut pels qui l’encoratgen, segueix dominant l’escena política.
En declaracions a Noticias de Guipúzkoa, Pere Macias, el fins ara portaveu de Convergència al Congrés dels Diputats, deia el passat 27 d’octubre: “A Catalunya hi ha dos models clars: el que nosaltres defensem i l’unionista que propugnen sobretot el PP i Ciutadans, que consisteix en recentralitzar tot el que es pugui. I després hi ha una sèrie de no models, desideràtum, propostes oníriques com la d’anem a reformar la Constitució”. O sigui, que més enllà de Junts pel Sí (que, malgrat ser els bons, tampoc semblen avenir-se molt amb la claredat) i de l’eix del mal (PP-Ciutadans) tot són plors i cruixir de dents. Un exercici, en fi, de maniqueisme interessat (o amb mi o contra mi), que nega la realitat i indueix a l’enfrontament.
Però ni Pere Macias (que en sap molt de negociacions i acords després dels seus més de vuit anys a les Corts), ni ningú amb dos dits de front pot qüestionar que els conflictes (tots) acaben en un pacte. I en el que afecta Catalunya, que es lliura en els estrictes marges de la política, raó de més. Perquè molt lluny de la claredat que proclama, Junts pel Sí no explica de cap manera com i on vol arribar. Perquè la “desconnexió” que es proclama no sembla tan senzilla com el seu símil: prémer l’interruptor de la llum.
Cal suposar que l’aventurer joc capitanejat per Artur Mas, per malament que li senti a alguns dels seus votants, no té una altra finalitat que tibar la corda amb el poder central i obtenir tot el benefici que pugui. Ja se sap, qui no plora no mama i, en conseqüència, com més es plora més es mama. Tot això, clar, sense obviar que després d’aquest moviment subjau el desesperat intent de tapar un abisme sistèmic de corrupció. És a dir, Convergència o el que quedi d’ella i els seus aliats acabaran bandejant el “sí-no” i acceptant alguna “proposta onírica”, pròpia de la tercera via.
Tercera Via que defensen el PSC, Unió, Catalunya Sí que és Pot i entitats com la Tercera Via, Catalans pel Seny o Federalistes d’Esquerres, que coincideixen en què l’única sortida real passa imperativament per una reforma de la Constitució i la celebració d’una consulta pactada a Catalunya. És a dir, l’exercici de l’impròpiament denominat “dret a decidir”. Cosa que menysprea Artur Mes perquè, segons ell, “no hi ha a l’altre costat (fora de Catalunya) ningú que accepti aquests plantejaments”. N’hi ha prou amb fullejar els periòdics per constatar l’inautenticitat d’aquesta asseveració. Fa només uns dies, Pablo Iglesias ha inclòs, entre les imprescindibles reformes de la Constitució, la del territori, cosa que també avalen el PSOE i fins i tot Ciutadans.
En aquest sentit, la tercera via no és una qüestió equidistant entre la independència de Catalunya i l’actual autonomia, com així s’intenta fer-nos veure. És, com afirma la declaració de principis de l’associació la Tercera Via, de la qual formen part, entre d’altres, Carlos Jiménez Villarejo i Rosa Regás, “una sortida realista a l’actual situació de bloqueig en la relació institucional i política de Catalunya amb la resta d’Espanya”. Per la seva banda, Joan Corominas, de Catalans pel Seny i que es defineix com exvotant de CiU, alerta que “una declaració unilateral d’independència ens pot portar a un futur incert i allunyat de la Unió Europea, així com dividir la societat”.
“Segur que l’espai de la negociació i el diàleg sense ruptura és una realitat social a Catalunya. Segur que, en altres circumstàncies, Duran comptaria amb el suport d’una part important de l’electorat que va del centreesquerra a la dreta moderada. Però en la situació present, ja se sap, la polarització s’imposa”, sosté Xavier Bru de Sala a El Periódico.
Així ho entén també el veterà historiador Tom Devine, principal autoritat en la història de l’Escòcia moderna i autor de la coneguda obra La nació escocesa. Després de recordar els seus orígens en una llar pobra de Glasgow on, en tot cas, “no faltaven els llibres, la polèmica i el debat”, davant el pols entre el sí i el no del referèndum escocès, es declara partidari d'”una evolució progressiva, perquè estem parlant del que passarà en el futur i no podem saber què passarà”. És a dir, una tercera via dilatada en el temps, oberta, consensuada.
En qualsevol cas, la tercera via no comporta un model concret de relació entre Catalunya i l’Estat. Existeix un pas previ que implica acceptar la legalitat, negociar i pactar la carta de navegació cap a formes de consulta democràtica, que ni tan sols té per què ser el referèndum. Així mateix, res d’aquest procés té perquè determinar quin ha de ser el port d’arribada. Perquè, repetim, el dret d’autodeterminació no es realitza exclusivament amb la fórmula de la independència, sinó que, tal com va assegurar la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles, pot articular-se en “independència, autogovern, govern local, federalisme, confederalisme, unitarisme o qualsevol altra forma de relació conforme a les aspiracions dels ciutadans”.
I, “mentrestant” -com diria Manuel Vázquez Montalbán- que almenys serveixi de referència que un 63% dels catalans preferiria seguir el model escocès i negociar amb el govern espanyol un referèndum plenament legal sobre la possible independència de Catalunya.
