Acabi com acabi el “procés de transició nacional”, és obvi que hi haurà d’haver una negociació entre el Govern central i la Generalitat. Ja sigui per tractar els 23 punts que el president Artur Mas va portar a la Moncloa, ja sigui per reformular el sistema de finançament autonòmic, ja sigui per modificar alguns punts de la Constitució del 1978 que “blindin” aspectes essencials de l’autonomia catalana, ja sigui per fer una “fotocòpia” de la Constitució federal alemanya o ja sigui per repartir els actius i passius d’un hipotètic “divorci” en clau secessionista.
Tard o d’hora, hi ha d’haver un diàleg polític, una negociació i un pacte entre les institucions catalanes i espanyoles, en funció –com és lògic- de la representativitat que donin les urnes en les eleccions generals de finals de l’any vinent. Els actuals actors, PP-PSOE a Madrid i CiU-ERC a Barcelona, són incapaços de negociar i acordar res. Han optat per una tàctica frontista que desemboca en un exasperant i interessat “monòleg de sords”.
Però heus aquí que en el mapa sociològic de Catalunya i Espanya han sorgit i han quallat, en els últims tres anys, dues poderoses forces “incontrolades” que obtenen la seva legitimitat a partir de multitudinaris processos assemblearis participatius fets de baix a dalt: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Podemos. Ambdós són “artefactes” polítics nous de trinca que s’han expandit com una taca d’oli pel territori gràcies, en bona mesura, a l’ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i la comunicació.
Encara que els seus líders no ho admetin en públic, l’ANC i Podemos comparteixen molts punts en comú: la defensa radical de la democràcia, la voluntat de trencar l’statu quo heretat de la transició postfranquista, la necessitat de regenerar a fons la vida política, la transformació de les relacions de poder econòmic…
Per això no entenc les exagerades suspicàcies que el fenomen Podemos crea en l’ANC ni la incomprensió d’algunes persones de Podemos envers els plantejaments independentistes de l’ANC. Des de l’ANC hi ha qui veu Podemos com una “quinta columna” de l’espanyolisme a Catalunya i des de Podemos hi ha qui acusa l’ANC de ser un instrument de la “casta corrupta” que ha governat Catalunya durant els últims 34 anys per intentar escapolir-se de la pressió judicial sobre les seves malifetes.
Crec que l’ANC i Podemos, Carme Forcadell i Pablo Iglesias, estan condemnats a parlar i a entendre’s, tal com van fer les forces republicanes i catalanistes en l’anomenat Pacte de Sant Sebastià que va precedir a la proclamació de la II República. Al cap i a la fi, són plataformes nítidament rupturistes, civilitzades i democràtiques que demostren, ara i aquí, que tenen a favor el vent de la història.
La “casta” transversal que denuncia Podemos també és ben present a casa nostra. Ho veiem aquests dies arran de l’esclat del cas Pujol i de la querella del FROB contra els qui han portat a la ruïna la Caixa de Catalunya. Oleguer Pujol tenia com a soci el gendre d’Eduardo Zaplana. Jordi Pujol Ferrusola feia negocis amb el marit de Dolores de Cospedal, amb l’exdiputat socialista ‘Luigi’ Garcia o amb l’exdirigent socialista Dídac Fábregas (El Pájaro). El “sector negocis” de Convergència tenia la Caixa de Catalunya del socialista Narcís Serra com a “banc particular”. El promotor Felip Massot, que es vantava de passejar en el seu iot Artur Mas per les aigües de Sardenya, ha fet ell solet un “forat” de 300 milions d’euros a l’antiga caixa de la Diputació!
Arriben nous temps, on l’ANC i Podemos assoliran un gran protagonisme polític. Si en comptes de mirar-se de reüll, Carme Forcadell i Pablo Iglesias decideixen mirar-se als ulls, de ben segur que plegats trobaran, a partir del 9-N, respostes a les grans incerteses col·lectives d’aquests moments crucials.
