Des de la històrica Diada Nacional del 1976 a Sant Boi de Llobregat i fins a la de l’any 2012, sempre que he pogut he anat a la gran manifestació cívica de l’Onze de Setembre. Ho considerava un acte de reafirmació de la meva catalanitat i de reivindicació en la lluita per la consecució d’un país més lliure, més net i més just.
· Més lliure perquè, tot i els grans avenços assolits des de la mort del dictador Francisco Franco, la cotilla de l’Estat encara impedeix la resolució de temes que considero cabdals per a Catalunya i políticament factibles. Per exemple, l’anacrònica organització territorial en quatre províncies i diputacions, quan és una evidència que les Terres de l’Ebre i el Pirineu necessiten un tractament administratiu diferenciat. La necessària participació de la Generalitat en la priorització de les inversions estatals a Catalunya. En aquest sentit, la inacabada autovia de la N-II a Girona és una vergonya imperdonable, així com la manca d’una connexió ferroviària directa entre Sants i la T1 de l’aeroport (quins interessos inconfessables retarden aquestes obres?). O la conversió del Senat en una cambra de representació autonòmica com el Bundesrat alemany, entre moltíssims altres camins que encara hem d’obrir i recórrer.
· Més net, perquè com a periodista tenia i tinc constància –i n’he donat sempre testimoni públic- que el verí de la corrupció ha infectat, des de l’any 1980, les nostres institucions d’autogovern, començant per la Generalitat i acabant en els ajuntaments, passant per les diputacions i els consells comarcals. Catalunya mai no podrà ser lliure si abans no ens deslliurem de les cadenes que els poders econòmics i polítics ens han col·locat al coll.
· Més just, perquè les desigualtats socials inherents al sistema capitalista no han parat de créixer a casa nostra des de l’esclat de la crisi financera de 2007. Jo vull una Catalunya on els rics siguin menys rics i els pobres siguin menys pobres i això només es pot redreçar amb l’acció política de govern: des de Brussel·les, des de Madrid i des de Barcelona.
Constato, consternat, que, des de 2013, la Diada Nacional, la “meva” Diada Nacional, me l’han segrestada els independentistes, als qui respecto però amb els qui no comparteixo ni estratègia, ni tàctica, ni “companys de viatge”. Sentint-ho molt, l’any passat ja no vaig anar a la Via Catalana i aquest pròxim dia 11 tampoc no aniré a la V de la Diagonal/Gran Via. No vull formar part d’una performance destinada a reforçar el president Artur Mas –el “rei” de les retallades antisocials i l'”hereu” de la corrupció pujolista– ni disfressar-me per participar en una parada dissenyada amb mentalitat uniformitzadora. Ja sóc grandet per deixar-me manipular i perquè em prenguin el pèl que em queda.
En la meva vida he assistit a desenes de manifestacions, legals i il·legals, de manera lliure i espontània. La V que convoquen aquesta Diada Nacional l’ANC i Òmnium és l’antítesi d’una manifestació: és una operació de teatre polític planificada mil·limètricament des d’un despatx i destinada a entrar al Llibre Guinness dels rècords, on la gent –la massa- té el paper de figurant, de comparsa. És una “concentració orgànica”, on la intel·ligència i l’energia individuals queden supeditades a la plasticitat buscada de la fotografia aèria del “mosaic humà”. Els participants a la V són els actors voluntaris d’una superproducció mediàtica “made in Hollywood” ideada per un “director d’escena”.
A mi no m’hi trobaran. Però és que, a més, així no anem enlloc i perdem el temps. Aquest Onze de Setembre tampoc penso baixar a Tarragona, on l’autoanomenada Societat Civil Catalana (SCC) organitza la contramanifestació antiiindependentista. Amb l’SCC em passa com amb l’ANC: els entenc, però no comparteixo ni estratègia, ni tàctica, ni “companys de viatge” (alguns d’ells molt indesitjables). La concentració de Tarragona és un error infantiloide condemnat, d’antuvi, al ridícul.
No em sento orfe en la meva catalanitat, encara que aquesta Diada Nacional no pugui anar a cap de les manifestacions que hi ha convocades. Sé que enterrada i superada l’actual “fase bàltica” del “procés”, arribarà, emergirà i triomfarà el catalanisme social, obert i integrador del segle XXI.
