Quina forma d'aixafar-nos la guitarra. Tan contentes i motivades que estàvem totes amb l'èxit de la mobilització del 8-M i descobrim per culpa d'una filtració que la talla de sostenidor és el requisit més important a l'hora de triar els membres femenins del govern català. El suggeriment de l'exsecretari d'Hisenda i diputat republicà, Lluís Salvadó, de donar la cartera d'Ensenyament a la dona que tingui "les tetes més grosses i ja està" diu moltes coses sobre la manera de fer política en aquest país. No és només un comentari masclista inacceptable en un càrrec públic. També demostra un cop més que el criteri utilitzat per nomenar consellers i secretaris generals té a veure més amb el volum dels genitals que amb el currículum professional i la capacitat cerebral.

La frivolitat amb què els partits polítics es reparteixen els càrrecs institucionals és una vergonya, com també ho és la inexplicable resposta de la direcció republicana tancant files amb Salvadó com si fos una víctima en lloc d'exigir-li la dimissió immediata. Ningú pot negar que la conversa privada s'ha filtrat interessadament per perjudicar l'independentisme, tot i que també cal matisar que els membres d'aquest selecte club són els primers a desacreditar-se amb tanta picabaralla de galls. Tanmateix, això no treu que la gravetat de les paraules exigeixi menys condescendència i més contundència. Del contrari, una podria arribar a imaginar que Marta Rovira és la secretària general d'Esquerra pel volum dels seus pits i no per la seva vàlua política.

Les paraules de Salvadó demostren que el masclisme és transversal. La cosificació de la dona la practiquen de pensament, paraula i obra tant els de dretes com els d'esquerres, tant els constitucionalistes com els independentistes. I això em fa pensar que les feministes tenim al davant un repte colossal i que en la manifestació de dijous passat hi va haver molt postureig polític. La qüestió és que no es tracta només de canviar la mentalitat dels homes perquè ens deixin de veure bàsicament com un cul i unes mamelles. També haurem de combatre la incoherència de les dones republicanes, que han defensat el seu impresentable company de partit com a lleones l'endemà d'haver sortir al carrer a reclamar la igualtat.

En aquest context, m'ha sorprès que Alfred Bosch hagi estat incapaç de valorar les paraules masclistes del diputat d'ERC amb la mateixa contundència amb què jutja el govern de la fAda Colau. Bosch, proclamat dissabte passat candidat a l'alcaldia de Barcelona en una votació a la búlgara, s'ha limitat a dir sobre Salvadó que compartirà "el que decideixin els òrgans del partit" començant per la sectorial de dones. Francament, aquesta resposta tan mediocre no fa per a ell. En boca d'Alberto Fernández Díaz no m'hauria estranyat, però en un intel·lectual del seu nivell fa de mal dir, sobretot perquè ha posat molt alt el llistó de la crítica surrealista a la desconcertant gestió dels comuns.

Però tranquil·les. Si la gran esperança blanca republicana per substituir Colau falla perquè se li ha acabat la imaginació, als independentistes sempre els quedarà Jordi Graupera i Garcia-Milà, patriota, filòsof, tertulià i amic de Salvador Sostres. El dia 20 de març ha organitzat una conferència per presentar la seva proposta per a Barcelona. Tot i que la cosa es porta en secret, Sostres ja s'ha encarregat d'avançar algunes idees: el seu amic exigirà els caps de Colau, Trias i Bosch. Costa poc imaginar que aquest intel·lectual orgànic vol rendibilitzar electoralment la fotografia que el va immortalitzar l'1-O a l'institut Ramon Llull. Recordo que era l'únic que la policia va arrossegar per terra vestit de casament.