Al debat polític català hi ha una reflexió bastant estesa –que no vol dir que tothom hi estigui d’acord, esclar- sobre la necessitat que els presidents del govern de la Generalitat i d’Espanya, Carles Puigdemont i Mariano Rajoy, desapareguin d’escena. Amb tots dos al capdavant del litigi actual és impossible que s’avanci en una direcció que convidi a l’optimisme pel que fa a una solució acordada, mínimament justa i constructiva.
Jo aniria més enllà. Juntament amb ells haurien de deixar pas a noves cares i idees d’altres dirigents polítics que ja fa massa anys que protagonitzen aquest contenciós. Més encara, aquest pas al costat l’haurien de fer també molts periodistes i directius de mitjans de comunicació, la continuïtat dels quals depèn de la seva línia editorial.
Cal recuperar el màxim de terreny possible pel periodisme lliure, independent, sincer, combatiu, crític amb el poder i els poderosos. No es tracta de jubilar anticipadament ningú. D’això ja se n’encarreguen les empreses del sector que frisen per fer més negoci o perdre menys diners. Es tracta de canviar el xip de la forma de treballar i informar a casa nostra.
El principal pecat que hem de confessar i no tornar a repetir és el dels mitjans de comunicació públics posats al servei gens dissimulat del poder polític que els finança. El segon és més difícil de deixar enrere. Es tracta de la dependència dels imperis mediàtics dels bancs i grans empreses que els controlen des d’un cert anonimat, tant obscur com implacable.
Patim un mal que no és exclusivament català o espanyol. El periodisme de denúncia i crític molesta a tot arreu. I les represàlies dels que ostenten el poder polític i econòmic són brutals a molts, massa, països. Un cop d’ull a l’informe anual que presenta aquesta setmana Reporters sense Fronteres és suficient per constatar aquesta trista realitat compartida a pràcticament tot el Planeta.
Però no es pot donar la batalla per perduda. Mai. Des de fa tres anys, comparteixo moltes hores i il·lusions amb els estudiants de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha de tot, naturalment, però no hi manquen les ganes de fer un periodisme que serveixi per alguna cosa més que per cobrar una nòmina a final de mes o sortir a les tertúlies de televisió.
Aposteu per ells, feu-me cas.
Tal i com estem, no anem enlloc. O al desastre, de pet!
