Políticament, Catalunya és un país turmentat. El conflicte identitari que crema des de fa sis anys no té parió en el marc de la Unió Europea. El pragmatisme i la responsabilitat són els vectors que regeixen l'acció dels governs democràtics, intentant consolidar territoris econòmicament pròspers i socialment cohesionats. Aquí, en canvi, els independentistes ens han portat al món de les il·lusions i de la insatisfacció permanent en no assolir-les.

A Catalunya hi ha una brasa que està encesa des de fa segles. Jo la situo en el segle XV, quan el Compromís de Casp va triar com a rei de la Corona d'Aragó el castellà Ferran d'Antequera i el candidat català, Jaume d'Urgell, es va revoltar contra aquesta decisió i va ser derrotat i empresonat, morint a la presó del castell de Xàtiva. Aquesta brasa revifa i provoca incendis cada x anys.

La frustració urgellista és el caliu que explica els grans esclats posteriors que marquen la nostra història: la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les guerres carlines, la Guerra Civil i l'actual procés independentista, amb les fites cabdals de l'1-O, 3-O i 27-O. Moltes generacions de catalans han estat educades en el sentiment de la derrota i la injustícia i això passa, a través del nervi diferencial de la llengua catalana, de pares a fills.

Els catalans passem per ser un poble negociant i pactista. Això és cert en l'àmbit econòmic, però no en el de la política. Aquí subjau l'esperit de la humiliació i de la sempre anhelada rebel·lió i revenja. No és possible entendre Catalunya i, per tant, trobar una sortida a l'actual laberint sense la intervenció dels historiadors. Més enllà dels tòpics que es repeteixen com un mantra, cal la construcció urgent d'un relat històric professional, solvent i consensuat que ens ajudi a saber d'on venim i on som per poder orientar-nos i saber on volem anar.

TV3, la controvertida televisió catalana, podria fer un gran servei a la societat promovent aquest debat, necessàriament exhaustiu, sobre el nostre passat, que és l'arrel que explica el nostre convuls present. Si no som capaços de desenterrar els vells fantasmes i posar-los davant del mirall, difícilment sortirem d'aquest atzucac que amenaça de perllongar-se en el temps i minar els nostres fonamentals, portant-nos a la desertificació i a la melangia.

Per què els catalans som uns inadaptats? Per què arrosseguem aquesta malfiança congènita envers l'Estat espanyol? Quina ha de ser la nostra relació amb els antics territoris de la Corona d'Aragó? Quin sentit té la independència en el context europeu del segle XXI? Són preguntes clau que no podem deixar en mans dels polítics. Són els historiadors, amb coneixement de causa, qui han de respondre-les.

L'actual situació té, curiosament, molt paral·lelisme amb el conflicte que va suscitar el Compromís de Casp i per això és molt oportú aprofitar aquesta conjuntura per intentar netejar i curar aquesta vella ferida que arrosseguem i que infecta el nostre cos social des de fa segles. Tal com va passar l'any 1410, quan va morir el rei Martí l'Humà sense deixar descendència, la dinastia catalana també va quedar estroncada l'any 2012, quan Oriol Pujol va ser imputat en el cas de corrupció de les ITV i va haver de renunciar a la successió hereditària que li havia estat reservada pel seu pare.

El govern de Carles Puigdemont va decidir trencar, el passat mes de setembre, el pacte constitucional del 1978. L'exalcalde de Girona juga el paper de Jaume d'Urgell, que es va revoltar contra la decisió del Compromís de Casp i derrotat, va acabar rendint-se, l'any 1413, al castell de Balaguer. De moment, ell no, que és a Berlín en espera de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein sobre la seva extradició. Però com Jaume d'Urgell, l'exvicepresident Oriol Junqueras, els exconsellers Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Josep Rull i Jordi Turull; l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els Jordis són a la presó. I corren el risc de passar-hi molts anys, un cop se celebri el judici i es dicti sentència, com va passar al segle XV amb el pretendent català a la Corona d'Aragó.

Parlem clar: la revolta encetada el 6-7 de setembre del 2017 amb l'aprovació de les lleis de desconnexió ha estat esclafada. El trident judicial format per Pablo Llarena, Carmen Lamela i José Antonio Ramírez Sunyer, amb l'acció concertada de la fiscalia, ha escapçat i traumatitzat el moviment independentista. Les forces polítiques majoritàries a l'Estat espanyol hi han donat el seu consentiment i la Comissió Europea ha avalat la resposta repressiva. L'escarment ha estat molt sever i, a hores d'ara, hem d'assumir que la via unilateral a la independència és impracticable, tant per la força coercitiva de l'ordenament jurídic espanyol com per l'hostilitat de la Unió Europea envers aquest i qualsevol altre projecte secessionista que intenti trencar, de manera abrupta, les fronteres internes dels estats membres.

Però aquesta nova derrota no hauria de ser un punt i seguit per mantenir la brasa encesa i esperar que torni a fer una nova flamarada d'aquí a uns quants anys. Hauríem de ser capaços –tots- de tancar aquest verinós i destructiu cicle de confrontació iniciat el 1412 i iniciar una nova etapa en la història de Catalunya, Espanya i Ibèria.

Assolit l'objectiu perseguit -la preservació de la integritat de l'Estat-, Mariano Rajoy i la cúpula judicial haurien de modular i afluixar el càstig als "rebels que fracassaren". Més enllà de la inhabilitació per desobediència, els càrrecs polítics imputats haurien de poder sortir ben aviat de la presó o tornar a Espanya sense l'amenaça d'acabar entre reixes. El gran error que pot cometre ara l'Estat és caure en la temptació d'humiliar els independentistes.

I el gran error que podem cometre des de Catalunya és deixar-nos arrossegar, un cop més, per la dinàmica engegada per la no acceptació del Compromís de Casp pel pretendent Jaume d'Urgell. Cal fer una lectura profunda i crítica d'aquests 600 anys que ens han portat a l'actual cul-de-sac per extreure'n conclusions que siguin útils pels passos que hem de seguir donant. La història es basteix amb guerres i pactes. Hem d'acabar el llarguíssim cicle de confrontació i derrotes per entrar en una nova etapa de sòlids acords que ens permetin refermar i orientar la nostra raó de ser en el context de l'Estat espanyol i de la Unió Europea.