Una de les primeres expressions de la civilització humana va ser la construcció de ponts per salvar els congostos i el curs dels rius, per tal que hi poguessin transitar les persones i les mercaderies. En aquest art arquitectònic, els romans hi van excel·lir i, encara avui, les llengües catalana, castellana i portuguesa són tributàries de l’expansió del llatí, que va ser possible gràcies a l’existència dels ponts. Aquestes estructures són imprescindibles per facilitar la comunicació entre els pobles i són el símbol de la vida en societat i del progrés econòmic.
Els esdeveniments que han succeït a Catalunya arran de la setmana tràgica dels dies 6 i 7 de setembre han provocat el trencament dels ponts que vertebren la comunitat catalana i dels que ens uneixen amb la resta d’Espanya i amb Europa. Els greuges s’acumulen a banda i banda. Des de l’Estat i de les forces polítiques majoritàries (PP, PSOE i Ciutadans) es considera inadmissible que els 72 diputats independentistes dinamitessin la Constitució i l’Estatut de Catalunya. Des del cantó independentista, es considera insuportable la repressió del referèndum de l’1-O, l’empresonament dels Jordis i, en aplicació de l’article 155, la destitució del govern de la Generalitat i les ordres de presó contra els seus membres.
El pitjor és que aquesta trencadissa protagonitzada pels actors polítics ha acabat afectant el poble català per partida doble: la gent ja pateix els estralls de la paralització de la vida econòmica i la divisió de la societat entre independentistes i no independentistes ha destruït o congelat moltes relacions personals i familiars. Negar-ho és absurd. Les manifestacions de banderes estelades es contraprogramen amb manifestacions de banderes rojigualdes i, a poc a poc, dia a dia, el verí de l’odi està intoxicant les emocions i els cervells d’uns i altres.
Com a periodista haig de denunciar i lamentar les agressions i pressions que pateixen alguns companys que cobreixen les manifestacions espanyolistes. Però també el menyspreu i les escridassades que reben altres companys en les manifestacions independentistes pel fet de treballar per mitjans de comunicació de Madrid. Les exageracions, les manipulacions, els atacs dialèctics i les fake news inunden l’espai comunicatiu i l’espectacle que donem tots plegats és, senzillament, vergonyós.
És absurd i profundament injust que els catalans independentistes i els no independentistes hàgim de ser forçosament enemics. Per què? Jo tinc molts amics a cada cantó i em sembla increïble que el diàleg i la negociació siguin impossibles. Per què hem de resignar-nos a tenir una societat dividida i emocionalment trinxada per quelcom que -tal com reconeixen aquests dies els mateixos independentistes- és tan il·lusori i utòpic com la secessió de Catalunya d’Espanya i de la Unió Europea en el segle XXI?
Els independentistes, com és obvi, volen el millor per Catalunya, per la seva gent i pels seus fills. Els no independentistes, també. Però l’evidència és que el govern independentista de Carles Puigdemont ha estat objectivament negatiu pel benestar econòmic, social i psicològic de tots els catalans. Només cal parar l’orella i escoltar l’enorme desconcert i decepció que han provocat les confessions de Carme Forcadell, Clara Ponsatí, Joan Tardà o Toni Comín.
Les urnes del 21-D han de jutjar, abans que res, l’acció del govern sortint i considero que el veredicte ha de ser proporcional al mal que ha causat. Catalunya no pot continuar paralitzada i presonera de l’empat -punt amunt, punt avall- que fractura el conjunt de la societat al voltant de la qüestió independentista. Cal buscar altres paradigmes que enquadrin el nostre futur i que, al marge del debat estèril de la secessió, concitin majories clares al Parlament que permetin l’elecció d’un govern normalitzat i operatiu. Ens ho mereixem i ho necessitem.
Els cinc anys de Dragon Khan que hem viscut des de la imputació d’Oriol Pujol –l’hereu de la dinastia- pel cas de les ITV, fet que marca l’inici del “procés”, ens han deixat marejats, angoixats i sonats. Ja és hora de parar i baixar d’aquesta màquina infernal que només genera odi i frustració. Per descomptat: els Jordis i els vuit exconsellers han de sortir de la presó i els exiliats han de tornar a casa. Un cop han reconegut, per activa i/o per passiva, que la DUI va ser una fantasmada sense valor jurídic, no té cap sentit que el seu patiment continuï.
Jo viatjo sovint al Pirineu, on he posat en marxa el diari digital LA VALIRA, i em fascina la biografia del bisbe Sant Ermengol, que va viure al segle XI i que ha passat a la història com el constructor de ponts per salvar el pas del Segre. El seu exemple és avui més vigent que mai: calen amb urgència arquitectes de la política que reconstrueixin els ponts de la convivència que s’han trencat a Catalunya.
La dinàmica dels blocs enfrontats –els de la DUI i els del 155- ja s’ha constatat que no porta enlloc i que, a més, està superada. Des del moment que Carme Forcadell et altri reconeixen que acaten el marc constitucional i que PP-PSOE-Ciutadans estan disposats, si això es confirma, a desactivar tot seguit l’article 155, no té sentit continuar en aquest cul-de-sac. La guerra s’ha acabat, encara que la CUP no ho accepti i vulgui continuar-la.
És l’hora de posar-se a fer ponts i la reforma de la Constitució del 1978 és, com ens aconsella Brussel·les, el full de ruta a seguir. Sense independència a l’horitzó, què impedeix que les forces polítiques es posin a treballar per construir? És la seva obligació i tots els ho agraïrem molt.
