No cal ser cap llumenera per saber que la forta personalitat i carisma de Jordi Pujol han estat claus perquè l’espai convergent que ell va compactar -aproximadament, un milió de votants- hagi passat, des de l’any 2012, del catalanisme a l’independentisme. Per activa -amb la boca petita- i per passiva -donant-hi el seu consentiment implícit-, l’expresident de la Generalitat ha impulsat el creixement de la bombolla processista que ha monopolitzat i ha segrestat, fins a límits dramàtics, el debat polític a Catalunya.

Tothom és ben lliure de prendre les seves decisions, només faltaria. Ja som grans i hem de ser conscients de les conseqüències que puguin tenir els nostres actes.

És oportú recordar, ara i aquí, que l’aurèola patriòtica de Pujol es va forjar arran dels fets del Palau de la Música (1960), que li van comportar una pena efectiva de dos anys i mig de presó, dels set als quals va ser condemnat, ja que el dictador Francisco Franco el va indultar. El “martirologi” d’aquest noi de bona família de Barcelona és l’inici de la seva posterior carrera política triomfant, que el va portar a ocupar la presidència de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003).

Els nou presos independentistes de l’1-O aviat farà dos anys que són a la presó. I res no fa pensar que la pròxima sentència del Tribunal Suprem estableixi el seu immediat alliberament. Això vol dir que superaran amb escreix el temps que va passar privat de llibertat el gran inductor intel·lectual i polític del procés independentista.

Cruel paradoxa. Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -ho han explicat ells mateixos- van començar de joves el seu activisme nacionalista enlluernats pel potent lideratge que transmetia l’expresident de la Generalitat. Són, en aquest sentit, tributaris polítics del pujolisme. Però Jordi Pujol és un home que té mil cares i que mai no ha dubtat, si ho considera necessari, de pactar amb el dimoni per saciar la seva obsessió pel poder.

Ell va demanar i va obtenir l’indult del general Francisco Franco per sortir de la presó. En canvi, els qui paguen i pagaran cara la seva exposició a culminar els designis finals de Jordi Pujol són els qui se’l van creure i van protagonitzar la fallida proclamació de la república independent de Catalunya, durant la traumàtica tardor del 2017.

Mentre tothom espera amb expectació el veredicte del Tribunal Suprem, l’expresident de la Generalitat va acceptar la setmana passada la invitació a participar en un dinar al Círculo Ecuestre -la quintaessencia de l’espanyolisme elitista de Barcelona-, organitzat per la tertúlia Las Alforjas, que presideix el doctor Ramón Soriano i en la qual hi participa, entre d’altres, el pintoresc pare Apel·les. Segons ha transcendit, Jordi Pujol va expressar davant els comensals la seva “admiració per Espanya” i no va tenir manies a l’hora de victorejar, al final de l’àpat, el rei i la Constitució.

Cal entendre-ho. Jordi Pujol i la seva família han d’afrontar, en els pròxims mesos, un complicat judici en el qual hauran d’aclarir l’origen de la fabulosa fortuna que han acumulat en les últimes dècades, que la UDEF quantifica, en el seu últim informe, en 290 milions d’euros. L’expresident de la Generalitat intenta aigualir, a marxes forçades, la crispació política que hi ha a Catalunya i que pot perjudicar els seus interessos familiars quan s’asseguin al banc dels acusats de l’Audiència Nacional. D’aquí la seva vergonyosa submissió al rei i a la Constitució, que són els enemics declarats del procés sobiranista que van posar en marxa el seu “encarregat”, Artur Mas, i el seu fill Oriol Pujol.

En la dura solitud de les cel·les on estan tancats des de fa gairebé dos anys, els presos independentistes -especialment Jordi Turull, Quim Forn i Josep Rull- deuen al·lucinar amb aquesta insòlita giragonsa del seu idolatrat guru. Ells, convergents de pedra picada, són on són per haver seguit cegament el camí marcat per Jordi Pujol... que ara els deixa a l’estacada per intentar salvar-se. Quanta pena!