Sense haver paït encara els resultats del 28-A, aquest divendres encetem una nova i trepidant campanya electoral per la renovació dels ajuntaments i del Parlament europeu. La principal incògnita d’aquests comicis serà saber si es mantindran les grans tendències de fons que han marcat les passades eleccions generals. És a dir, una victòria neta i clara de les formacions progressistes a Espanya i Catalunya i l’ensulsiada del trident neoaznarista i del neopujolisme.

Una de les conseqüències més remarcables del terratrèmol del 28-A ha estat la proclamació d’Esquerra Republicana (ERC) com el nou partit hegemònic al rerepaís, en substitució de l’antiga Convergència. El mapa de Catalunya s’ha tenyit del groc de l’old party i els tradicionals feus pujolistes han passat a mans dels hereus de Francesc Macià i Lluís Companys.

Per entendre l’abast d’aquesta mutació històrica: a la ciutat de Vic, sancta sanctorum del nacionalisme conservador i dipositària de les essències pàtries, ERC (33,5%) s’ha imposat a Junts per Catalunya (27,7%), trencant un cicle de 40 anys de victòries electorals ininterrompudes del partit fundat per Jordi Pujol. Fa només un any i mig, en les eleccions del 21-D  del 2017 al Parlament de Catalunya, Junts per Catalunya (44,4%) va esclafar ERC (23,8%).

Que un partit amb arrels maçòniques i radicalment laic triomfi a la ciutat dels sants és un canvi de paradigma colossal. Això és una profanació de les tombes dels bisbes Josep Morgades i Josep Torras i Bages, els fundadors del nacionalcatolicisme de dretes -profundament classista i repressor- que ha marcat, durant més d’un segle, la idiosincràsia de les comarques de la Catalunya interior. 

Quelcom semblant al fenomen de Vic ha passat en multitud de pobles i ciutats on el pujolisme, fins al passat 28-A, gaudia d’una sòlida implantació electoral. Que ERC hagi guanyat a totes les capitals de comarca on governa Convergència (Girona, Figueres, Igualada, Manresa, Valls, Tortosa, Olot, Ripoll, Mollerussa, Reus, Puigcerdà, la Seu d’Urgell...)  és la plasmació d’aquest gir copernicà en la política catalana que ara caldrà veure si es confirma en les eleccions municipals del pròxim dia 26.

La proximitat ideològica, pel que fa a l’agenda social, d’ERC amb el PSC i els Comuns pot facilitar que en els consistoris catalans que sorgeixin de les urnes hi pugui haver, arreu, governs municipals de majoria progressista, tal com va passar l’any 1979. Als dirigents d’Esquerra els pertocarà decidir si, en aquest nou cicle que comencem, prioritzen l’eix d’esquerres o l’aposta independentista, formalitzant aliances “estelades” amb Junts per Catalunya.