La primera vegada que Pasqual Maragall va ser elegit alcalde de Barcelona va ser el 1983. El van votar 412.292 barcelonins i barcelonines. Quatre anys després ho van fer 400.280 i el 1991, un abans dels Jocs Olímpics, la xifra de partidaris que continués com alcalde va ser de 328.282. Quan es va tornar a presentar com a cap de llista socialista a l’alcaldia, el 1995, va engrescar uns vint mil votants més. 347.083 ciutadans van posar la papereta amb el seu nom a les urnes. Ara, el seu germà Ernest, s’ha presentat també a alcalde de Barcelona i ha obtingut 160.493 vots, menys de la meitat que els obtinguts per Pasqual Maragall en el seu pitjor resultat.
ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, ha obtingut deu regidors i ha estat la llista més votada. Per tant, si no es produeix una coalició d’altres grups municipals contra ell assumirà l’alcaldia d’aquí a uns dies. Fa quatre anys, Ada Colau va convertir-se en la primera dona que accedia a aquesta alcaldia. Els partidaris de la independència de Catalunya han destacat que Ernest Maragall és el primer alcalde independentista de la capital. No descarto que algun dels molts alcaldes que ha tingut la ciutat ho hagi estat abans. Fa molts anys que Barcelona funciona i els que tenen la vocació de remuntar-se a 1714 per justificar les seves posicions polítiques actuals potser trobarien primeres autoritats locals independentistes anteriors al Maragall dos anys més jove que Pasqual.
Ernest Maragall es posaria més de mitja ciutat en contra si es convertís en un portaveu permanent de l’independentisme des del cap i casal i s'enfrontaria a molts barris de la ciutat. Però també seria un error organitzar una conxorxa entre els nous regidors per fer-lo fora perquè és independentista. Per ser un bon alcalde o alcaldessa de Barcelona no és determinant que se sigui independentista, federalista, autonomista o espanyolista. S’ha de vetllar pels interessos dels barcelonins i barcelonines.
Als polítics els agrada dir que seran els alcaldes o els presidents de tots els ciutadans, però massa sovint cauen en ser-ho només dels seus votants o simpatitzants. Si això és greu sempre, més ho seria si caigués en aquest error un alcalde que té només 10 dels 41 regidors d'un consistori. I sense caure en allò tant desagradable de ‘Barcelona, first’ se l’ha de saber governar amb la voluntat de satisfer les necessitats dels independentistes i dels qui no ho són.
Si Ernest Maragall no ho sap o no ho vol fer preveig un mandat ple de mocions de censura i de confiança.
