La humanitat està en estat de xoc. La Covid-19 posa al descobert la nostra fragilitat com a espècie. Ens crèiem els reis de la naturalesa i un simple virus amenaça la nostra existència col·lectiva.
Però les persones som intel·ligents i estic convençut que, més d’hora que tard, serem capaços de superar aquest dolorós i tràgic ensurt. Per fer-ho possible, ens hem d’organitzar.
Com? Mobilitzant i reconvertint les empreses que puguin subministrar massivament el material que és indispensable per frenar l’avenç de la pandèmia: mascaretes, guants, hidrogel, bates hospitalàries, respiradors, llits, material clínic per les cures intensives…
Com? Donant suport financer il·limitat als científics que estan treballant en la recerca de fórmules pal·liatives per combatre la malaltia o per trobar la vacuna que la guareixi. En molts laboratoris d’arreu del món ja s’estan assajant i obtenint nous medicaments que donen resultats positius en el tractament de la Covid-19 i que cal socialitzar sense patents ni fronteres, a mesura que es confirmi la seva eficàcia.
Com? Mostrant tota la nostra admiració i respecte pel personal sanitari, les treballadores de residències assistencials i tots els empleats, públics o privats, que estan en primera línia en la lluita contra la pandèmia.
El president francès, Emmanuel Macron, ho ha dit de manera clara i cal que tots ho assumim així: “Estem en guerra”. En guerra per la nostra supervivència i, molt en especial, per la de la gent gran, la més fràgil al contagi i que mereix una atenció digna i amorosa.
Els ciutadans de peu podem contribuir de moltes maneres a guanyar aquesta guerra. D’un cantó, seguint fil per randa les instruccions i recomanacions de les autoritats sanitàries. De l’altre, autoorganitzant-nos per trobar solucions imaginatives i pràctiques per resoldre els reptes que planteja la pandèmia.
La soledat és un perillós enemic que hem de combatre. Cal identificar els veïns que passen el confinament en solitari i interessar-nos pel seu estat de salut i per les seves necessitats vitals. Els joves poden crear escamots solidaris per proveir d’aliments les persones aïllades i les que tenen problemes de mobilitat.
Les telecomunicacions i les xarxes socials ens permeten trencar els murs i les distàncies. Que les persones soles puguin parlar amb algú per telèfon, encara que sigui un desconegut, és una teràpia que té uns efectes psicosomàtics positius. Hem d’organitzar grups de “xerraires” per interactuar amb els qui la solitud els resulta un càstig suplementari.
D’aquesta crisi en podem sortir de moltes maneres. Ens podem tornar encara més egoïstes i desconfiats, més xenòfobs i hostils. Podem rendir-nos i acceptar una organització política i social autoritària, fonamentada en una implacable i feridora repressió i desigualtat. O podem sortir-ne, amb l’arma de l’amor al proïsme, més empàtics, més solidaris i més savis: sabent, assumint i prioritzant les coses realment importants de la vida (que no són el poder ni els diners).
