Envoltar un obstacle imprevist per arribar on volem suposa una habilitat iun encert. Envoltar un lloc, sense pretendre arribar-hi, només amb la idea d’impedir que ningú hi entri o en surti no és una marrada. És un assetjament, i el món independentista ha fracassat  sempre en els seus setges. (Jordis 2017-09-20).

Aquest 11 de setembre la presidenta de l’ANC, aprofitant les mesures contradictòries de Torra prohibint les reunions de més de deu persones, però permetent les manifestacions, decideix utilitzar eufemísticament el terme –rodejar– i proposa celebrar aquest dia
rodejant les institucions de l’Estat, tipus corro de la patata o sardana, com a –una vegada més– rebuig obsessiu, genèric, i arbitrari d’Espanya i dels espanyols. Paluzie, en la seva obsessió, no s’adona que després de tants anys d’insistència, aquest tipus de setges sense resultats es fan ja molt pesats per a una bona part dels mateixos promotors del procés, l’actitud enutjada dels quals davant la proposta de la presidenta es reflecteix expressament a la premsa, o en general contra la gestió secessionista de publicacions, en mitjans nacionalistes, amb articles que critiquen durament i sense embuts els responsables del procés.

Paluzie, en fer aquesta nova crida, hi inclou les universitats i es marca dues relliscades; una negació i un oblit, en dir que "no es tracta tant que haguem de tenir rectors independentistes (és clar que no...) com de reivindicar drets fonamentals, com (per exemple...) el dret
a l’autodeterminació”. Cap dels altres drets, com el de la llibertat ideològica, el de la lliure expressió o el de la diversitat de pensament hi consten.

Reedició del mantra obsessiu pel control i la uniformitat del personal, a favor d’una opció sociopolítica presentada als catalans de forma irregular per il·legal, incloent-hi agressió i violència, que mai ha tingut un sí majoritari. Es confirma el seny català. Els responsables del procés, tossudament, no van reconèixer aquesta manca de quòrum i van persistir en la seva estratègia, de
l’“ho tenim a tocar”.

El fet d’anar molt poc a les bones, molt per força, i bastant des de deliris surrealistes absoluts (dignes de recopilació), va ser una
tàctica errònia i erràtica que va recollir fracàs rere fracàs, fins l’estancament actual. Es va marcir l’entusiasme inicial dels seguidors, davant d’una Catalunya molt trista i molt ferida, tant convivencialment com econòmicament, i per l’estancament de la seva històrica projecció pionera i innovadora que ens expulsa absurdament a la casella de sortida del nostre progrés i, paradoxalment, de la nostra opció internacional.

Als “unionistes” (així ens diuen) ens impacta comprovar com en els patis polítics secessionistes es lluita avui amb totes les forces per veure qui manté l’hegemonia. A ells els hauria d’impactar encara més, en ser una dolorosa lluita fratricida entre faccions abans unides, lluita que mostra l’engany d’un consens fals i antinatural. En qualsevol cas, l’escenari secessionista –fanàtics i hiperventilats a part– avui es remodela. Alguns independentistes abandonen, cansats o decebuts, amb el sentiment d’haver estat víctimes d’un colossal engany. Altres independentistes que estan força indignats pel que està passant gosen criticar ja obertament l’establishment. I hi ha un tercer grup que es distancia de la deriva totalitària i se situa en una posició més moderada i sens dubte més intel·ligent, ètica i autèntica. Aquest tercer grup el que vol és preservar, per damunt de tot, els valors “de país” i de tota la seva gent. Vol que Catalunya no segueixi retrocedint, ni s’enfronti mai més. Posposen o relativitzen una independència que entenen que avui és inviable, per obrir-se finalment al diàleg sense línies vermelles.

Per a una Catalunya que estimem tots, la gran esperança és que hi hagi un abans i un després de l'11 de setembre d’aquest
nefast 2020
. Per a una Catalunya que estimem tots, la gran esperança és que l’opció sigui tornar tots junts a un camí de progrés
amb rodejos o sense. 

El tema Messi ja és tota una altra història.