Malauradament, hem consolidat una societat cada cop més desigual i hem acceptat situacions de menyspreu, d’explotació i de marginació d’alguns col·lectius. Amb la crisi sanitària arran de la Covid-19 i la crisi econòmica que ja tenim a sobre, està rebrotant un dels mals que més barbaritats ha fet a la nostra humanitat: el racisme.

Veiem com els EUA estan en flames per les protestes antiracistes a partir de l’assassinat d’un home negre a mans de la policia, però aquest fet no és més que la punta de l’iceberg de la marginació constant dels afroamericans en aquest país. Però també a la nostra Europa estem veient com augmenta la xenofòbia i com ningú s’immuta davant els milers de morts a la Mediterrània de persones que fugen de la guerra i la fam. I també a casa nostra: a Lleida, els hotelers s’han negat a acceptar 200 treballadors que recol·lecten la fruita i que estan vivint al carrer, tot i que un futbolista d’origen senegalès ha volgut pagar-los l'estada. Racisme i classisme en estat pur.

El racisme no es basa en les preferències individuals o en el grau de simpatia o antipatia envers les persones que són diferents. La diferència existeix sempre dins de qualsevol societat. La principal característica del racisme és la defensa d'un sistema social que
nega tot un seguit de drets a un col·lectiu, en funció d’alguna de les seves característiques. La negació pot ser al treball, a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació, a circular lliurement i, en circumstàncies extremes, a la vida. I el col·lectiu varia també en funció de les
necessitats del moment: els indis a l’Amèrica colonial, els negres a les plantacions americanes, els jueus a l’Alemanya nazi i, en l’actualitat, els immigrants no comunitaris a la Unió Europea.

El racisme no és innat ni natural, sinó que és una construcció social que té com a objectiu justificar algun tipus d’explotació. És també una manera de donar sortida al malestar social, de buscar un “cap de turc” a qui traspassar la responsabilitat dels mals que pateix una societat en un moment donat. Per això el racisme creix en moments de crisi, i alguns líders polítics l’utilitzen en benefici propi, estimulant l’odi a partir de falses informacions i estereotips que ajuden a fabricar enemics i a desviar el malestar cap als més febles.

En els moments actuals, és més fàcil culpar els immigrants o els negres de l’atur i la manca de serveis socials que no pas els banquers i especuladors. El racisme, a més, compleix una altra funció perversa, que és la de dividir les classes menys afavorides, per tal que no sumin més força. Un altre factor que estimula el racisme és la desaparició dels models tradicionals de confrontació social: la lluita de classes i les organitzacions sindicals i veïnals que havien articulat propostes de lluita i de canvi, canalitzant així el malestar social. Els projectes de canvi, com el que proposava el moviment obrer, oferien un eix per organitzar les demandes dels sectors menys afavorits. Com afirmava M. Wieviorka, “com més s’organitza una societat a partir d'un conflicte pròpiament social, més restringit és l’espai per al racisme”. Es tracta, doncs, de ressituar els conflictes dins de l’eix social i no de la pertinença a una ètnia, raça o nacionalitat.

Ens esperen temps de noves crisis. Un cop controlada la sanitària en què la Covid-19 ens ha submergit durant gairebé tres mesos, ens esperen temps difícils econòmicament parlant, en els quals atiar la xenofòbia en lloc d’enfrontar-se als poderosos és una sortida fàcil i vergonyosa que la dreta no dubta a utilitzar. Cal construir un nou discurs basat en la ciutadania i la igualtat de drets, un discurs en què als immigrants no se’ls ha de tolerar perquè fan la feina que nosaltres no volem fer, o perquè els necessitem per pagar les nostres pensions, sinó un discurs que valori les persones que emigren, que se’ls reconeguin tots els drets socials i laborals i que es ressaltin els valors positius de la diversitat cultural, entesa com a riquesa. I en això hi ha de col·laborar l’escola, els mitjans de comunicació i els discursos oficials.

És imprescindible una aliança de totes les instàncies socials i polítiques d’esquerres per exigir una sortida de la crisi que no passi per l’augment de les desigualtats, el desmantellament dels serveis socials, la violència o l’exclusió. No oblidem que la desigualtat alimenta el racisme i aquest pot acabar convertint-se en feixisme. I això no ens ho podem permetre.