Aquests dies ha tocat cremar contenidors per fer teràpia. Són dos anys suportant un govern d'insensats aquí i un govern d'insensats allà, així que ningú s'estranyi si acabem tots ben guillats. Només cal parar una mica l'orella per escoltar tota mena de bajanades. Gent que sempre has tingut per assenyada està defensant la violència indiscriminada dels cadells independentistes. Alguns fins i tot es vanten públicament de l'activisme de la seva descendència. Patim, però estem orgullosos, afirmen. Perquè les fogueres, les destrosses de mobiliari urbà i el perjudici al comerç i el veïnat són peccata minuta al costat de la violència estructural de l'Estat espanyol, recorden. I aplaudeixen els estralls mentre no els facin al seu portal i s'escandalitzen per la contundència amb què la policia –catalana i espanyola, perquè totes són iguals- fot castanyes a tort i dret.

Del que es tracta és de treure profit de la realitat local de violència per traslladar la protesta a Espanya, expliquen. Perquè això va de drets humans, afegeixen per si no estic al cas de la vergonyosa i irresponsable sentència del Tribunal Suprem. I quan replico que també va de legitimitat i que la violència indiscriminada desacredita qualsevol reivindicació i alimenta la bèstia centralista fins al punt d'aplaudir la repressió policial i la retallada de drets democràtics als catalans, em responen que semblo convergent. I aleshores veig clar que la gent ha perdut definitivament l'oremus perquè les acusacions provenen de republicans que troben molt normal governar amb els hereus del pujolisme. I quan comprovo que estan disposats a sacrificar els fills del veí per una pàtria inexistent mentre Torra i Aragonès s'amaguen sota el llit, penso que l'estultícia humana és infinita.

Reconec que aquest ambient de confrontació atiat pel silenci còmplice de polítics irresponsables m'està passant factura, i que tants dies de soroll d'helicòpters i pudor de plàstic cremat han acabat amb la meva paciència. Per això, quan l'idiota de torn diu que li vénen ganes de sortir al carrer a cremar coses de la ràbia que sent, li responc que cremi el que vulgui al seu barri i, si pot ser, davant del seu portal. Perquè dimecres passat no vaig poder arribar a casa meva fins a la mitjanit i el rastre de destrucció que vaig veure m'ha vacunat per sempre contra el fanatisme. No eren infiltrats els que calaven foc als contenidors del carrer València i als cotxes de Roger de Flor. Eren marrecs de barris benestants que venien al meu a passar-s'ho bé. Perquè això de plantar cara a la policia mola fins que un psicòpata amb uniforme et fot un cop de porra al cap i t'arrossega cap al furgó. I aleshores et cagues a sobre, plores i crides la mamà que està veient la teva detenció en directe per la televisió.

Em va reconfortar veure algun veí valent enfrontar-se als marrecs beguts i etzibar-los a la cara que estaven destrossant la ciutat i el país, però em va durar poc el consol. Veure el teu barri ple de barricades fumejant, carrers destrossats i cotxes calcinats impressiona. Dies després encara hem de deixar la brossa a terra perquè no hi ha ni contenidors ni papereres. Tampoc hi ha semàfors ni senyals de trànsit i els carrers estan plens de sots perquè es va cremar l'asfalt. El veïnat encara està en estat de xoc, però sempre trobes algun cínic que relativitza la batussa i diu que tampoc n'hi ha per tant perquè la ciutat sempre fa fàstic de tan bruta com està. I aleshores penses que és una pena que els deus ens hagin abandonat i ja no imparteixin justícia amb els seus llamps. Que portem dos milions d'euros en destrosses i que els haguem de treure d'altres partides com ara els serveis socials és el que menys importa als patriotes de pa sucat amb oli perquè l'únic que volen és que la violència acabi amb la política.