Llegia les lloances que un periodista d’un mitjà processista escrivia d’ell i no me’n sabia avenir. El qualificava d’educat, amable i enginyós, i afegia que se’l trobaria a faltar. Vaig dubtar si emmarcar el seu desconcertant panegíric en la categoria de plumífers palmers o en la de víctimes d’una preocupant síndrome d’Estocolm. En comprovar que no era l’únic que parlava bé de l’assot d’immigrants, ciclistes, okupes, feministes i pobres vaig pensar que la meva professió no té remei i que ens mereixem tot el que ens passa. Jo, ni que sigui per portar la contrària al ramat, també escriuré d’Alberto Fernández, que abandona el vaixell abans que s’enfonsi després de 27 anys donant pel sac com a regidor. El seu nou destí és una incògnita, tot i que no seria d’estranyar que acabés escalfant la poltrona a Brussel·les en nom de la ultradreta.

Va ser l’exalcalde Xavier Trias qui millor el va definir. “Sempre xuta abans que li arribi la pilota”, va explicar un dia d’aquest tabalot en un to paternalista. Perquè si alguna cosa profitosa ha fet el grup municipal popular mentre el comandava el germà de l’exministre de l’Opus que condecorava verges i té un àngel de la guarda que es diu Marcelo, ha estat recolzar les polítiques convergents que tantes alegries ens han donat a les barcelonines. A diferència dels meus col·legues de professió, jo no he vist mai bondat en el fill llengut del franquista Fernández Ortega. Ja apuntava males maneres com a diputat al Parlament -recordo com la companya que feia informació del PP tornava molts dies plorant pel maltractament patit- i amb pas del temps la seva llengua viperina s’ha tornat més verinosa.

Crec que si algun adjectiu acompanya aquest personatge és el d’astut. Malgrat els canvis de lideratge al PP català, Barcelona ha estat el feu de Albertito perquè sempre ha tingut a punt l’esmolada destral de tallar caps. Els seus discursos obertament xenòfobs, vinculant immigració amb inseguretat, han estat una constant i no deixa de ser un acte de justícia poètica que les enquestes electorals vaticinin que el seu partit no superarà la prova del cotó municipal. L’inesperat aterratge del Ciutadà Valls ha noquejat els populars barcelonins fins al punt de foragitar el seu president. Sonaven com a substitutes la Dolors i l’Andrea, però són llestes i han dit que no. Al final, l’alcaldable serà Josep Bou, un titella independent que no farà fàstics a un pacte amb el martell d’heretges francès.

Va ser anunciar que plegaria de regidor del consistori barceloní i tothom es va afanyar a fer una recopilació dels seus moments estel·lars. Sorprèn el nivell d’autocensura periodística, ja que la majoria de les referències publicades han tingut a veure amb la seva verborrea i les seves hilarants performances. Ell va rebatejar Barcelona com Bachelona i va treure de les seves caselles l’alcalde Clos perquè no callava mai als plens. L’última actuació ridícula abans de l’adéu definitiu ha estat titllar la fAda Colau de Grinch –el ninot verd que roba el Nadal- perquè si alguna cosa treu de polleguera al catòlic Fernández són els pessebres laics de la plaça Sant Jaume.

Lluny de l’inexplicable blanqueig que els mitjans han fet de la controvertida figura de Fernández, si el dirigent popular destaca per alguna cosa és per la seva intransigència i ganes de buscar brega. Una de les seves sortides de to més lamentables va ser l’espectacle que va muntar el febrer del 2016 durant l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona. La culpable de la indignació del regidor va ser la poetessa Dolors Miquel, que va recitar la seva paròdia feminista del Parenostre. Va ser començar a parlar de conys, avortament i fills de puta, i sortir corrents per la porta el beat Alberto. Indignat, va demanar la dimissió de tot Déu. I si no va reclamar cremar a la foguera l’artista i l’alcaldessa per bruixes va ser perquè la Inquisició ja no existeix.

La col·lecció de moments vergonyosos protagonitzats pel provocador Fernández és llarga. La guerra de les banderes al balcó de Sant Jaume el dia de la Mercè del 2015 i el boicot a la inauguració de la rebatejada plaça de la República a Nou Barris en són només alguns exemples. Així que, a diferència dels meus col·legues desmemoriats, jo no lamento que plegui. A l’enemic que fuig fes-li pont de plata.