Aquests dies s’han dit i escrit moltes coses, i molt boniques, del David. Coses que jo hauria desitjat no escoltar ni llegir mai en temps passat i que arriben molt tard. No vull marejar el lector glossant la seva gran humanitat perquè potser ja ho sabeu tot d’ell o perquè potser tampoc us interessa gaire. Tanmateix, si em permeteu, voldria escriure breument del meu David. Perquè m’ho demana el cos com si m’hi anés la vida i perquè m’ho reclama a crits el meu cor trencat per un assassí que en un minut va esborrar per sempre la nostra vida senzilla i feliç.

Darrere de la seva façana de formalitat s’amagava una ànima entremaliada, tremendament poca-solta, irònica i riallera que gaudia com un nen petit fent-me la punyeta i deixant anar acudits que pocs, tret dels que el coneixíem, entenien. Darrere de la seva cuirassa de correcció s’amagava un cor sensible que estimava el mar, les paelles de la sogra i la vida, i que patia molt quan els amics ajornaven indefinidament els cafès pendents. Que patia quan se sentia poc valorat a les feines i maltractat per incompetents amb càrrec i despatx que sabien que ell –sempre tan discret i observador- els donava mil voltes en tot. Que patia quan ens discutíem més de cinc minuts seguits perquè havia passat l’aspirador i s’havia deixat un pèl a terra.

El David era un xerraire capaç de deixar-me esgotada després d’un monòleg interminable, sempre ben argumentat i amb una anàlisi tan encertada dels fets que era impossible refutar. Acumulava una saviesa innata que el feia calar la gent a la primera i que va completar amb una vida dedicada a l’estudi que el va convertir en una persona molt culta. Fugia del conflicte i l’enfrontament perquè odiava la violència i era incapaç de matar un mosquit, però no va dubtar a plantar cara ell sol a l’Alfons Quintà, un altre assassí que la redacció del diari AVUI vam haver de suportar per culpa de la direcció que encapçalava Vicent Sanchis, que va acabar matant la dona abans de suïcidar-se.

La seva curiositat el va portar a estudiar primer periodisme i després dret mentre treballava. Va aprendre idiomes i va viatjar per mig món, era cinturó negre de judo, va formar futurs periodistes a la UPF durant més de 15 anys amb una gran dedicació, en quatre anys es va treure un doctorat sobre un tema avorridíssim amb cum laude i va editar i escriure milers de cròniques començant per les dels atemptats de l’11-S a Nova York, on hi va anar com a enviat especial. I quan l’enveja el va castigar amb l’ostracisme professional ni es va amargar ni es va rendir: va buscar feina sota les pedres perquè no baixava del tatami si no era en camilla. Si aleshores algú li hagués dit que acabaria gestionant les xarxes socials de l’Ajuntament de Barcelona s’hauria caigut de cul perquè ell era un romàntic.

Fins aquí un injust resum de la seva intensa vida beneïda fins i tot pel Dalai Lama. I abans d’acabar, una petició. Us demano que feu molts cafès amb els amics. Que tracteu amb respecte els vostres companys de feina i que no us enfadeu amb ningú més de dos minuts. Perquè l’únic que ens salva de l’horror d’aquest món són les persones que no esperen res a canvi.