Des de que es van saber els resultats de les eleccions autonòmiques andaluses del 2 de desembre, molts dirigents polítics, tant els de les dues versions actuals de les dretes -PP i C’s- com els de l’extrema dreta extrema -Vox- i els seus corifeus mediàtics com des de bona part de l’esquerra política i comunicacional més acomplexada, han generalitzat una tesi segons la qual allò que ha succeït a Andalusia ha d’acabar succeint de manera inexorable al conjunt d’Espanya: una majoria absoluta de totes les dretes, les convencionals i més o menys constitucionalistes i la no gaire constitucionalista i extremíssima de Vox, amb la pèrdua del poder a Espanya de l’actual majoria progressista plural conformada pels socialistes, Podem i les seves confluències, els independentistes catalans, el PNB, Bildu i NC.

El simplisme d’aquesta tesi és evident. Ni Andalusia ha estat mai un referent electoral del que passa al conjunt d’Espanya, ni en unes eleccions legislatives espanyoles es donarien les característiques específiques i irrepetibles dels recents comicis andalusos.

En primer lloc, cal tenir en compte una dada essencial: Andalusia ha estat l’única comunitat autònoma espanyola governada sempre en solitari pel mateix partit, el PSOE. Ja la primera Junta d’Andalusia preautonòmica va estar presidida, el 1978, per un dirigent socialista, Plácido Fernández Viagas. Des de llavors, durant més de 40 anys i en deu legislatures consecutives, la Junta ha estat presidida per Rafael Escuredo, José Rodríguez de la Borbolla, Manuel Chaves, Gaspar Carlos Zarrías (només en funcions, durant un parell de setmanes), José Antonio Griñán i Susana Díaz. Aquesta anomalia, legítima però insòlita en un sistema d’alternança en el poder, és un factor que cal tenir en compte a l’hora d’intentar establir algun tipus de comparació entre els resultats electorals andalusos del 2 de desembre i els que es podrien produir, no sabem quan ni en quines circumstàncies, en unes eleccions generals espanyoles.

En segon lloc, com a afegitó al més que probable afartament ciutadà després d’un mandat polític monocolor durant més de 40 anys, cal tenir en compte que, potser com a conseqüència d’aquesta concentració absoluta de poder durant tant temps en mans d’un sol partit, s’han donat els escàndols de corrupció que han esquitxat nombrosos dirigents i fins i tot dos expresidents socialistes de la Junta d’Andalusia -Chaves i Griñán-, sobretot arran del “cas EROS”, deteriorant de forma decisiva el PSOE andalús.

En tercer lloc, la presidenta Susana Díaz va errar la seva estratègia política personal: va voler projectar la seva carrera cap al control i lideratge del PSOE arreu d’Espanya, va triomfar en primera instància a l’aconseguir descavalcar Pedro Sánchez de la secretaria general del partit però, ai las!, va perdre bous i esquelles quan s’hi va enfrontar en unes eleccions primàries internes en què una gran majoria de la militància socialista d’arreu d’Espanya va contradir les recomanacions i instruccions de quasi tots els seus líders històrics i va restablir Sánchez com a líder del PSOE. Aquell greu, contundent  i inesperat fracàs polític personal, van situar l’anomenada “Sultana del Sud” en una situació  adversa, no sols com a perdedora interna sinó com a derrotada a desgrat dels suports amb què comptava. I amb un agreujant decisiu: el motiu de la seva oposició frontal a Sánchez va ser que aquest no volia facilitar la investidura presidencial de Mariano Rajoy amb l’abstenció dels diputats socialistes.

En quart lloc, durant el seu mandat presidencial Susana Díaz ha governat amb el suport de Ciutadans i amb Endavant Andalusia-Podem a l’oposició. Aquesta divisió de les esquerres andaluses, amb responsabilitats repartides a ambdues bandes, va provocar una important pèrdua de vots del PSOE, d’Endavant Andalusia i del conjunt de les esquerres_ molts vots progressistes van anar a l’abstenció.

En cinquè i últim lloc, a l’hora de plantar cara al discurs de patrioterisme espanyolista ranci i caspós en què van competir tothora PP, C’s i Vox a la recent campanya electoral andalusa, Susana Díaz, i amb ella gran part del PSOE andalús, no va tenir convicció ni coratge per enfrontar-s’hi amb un llenguatge clar de reconeixement de la realitat espanyola, pluricultural, plurilingüística i de fet plurinacional.

Tots aquests factors, irrepetibles en unes eleccions generals espanyoles, fan que les eleccions autonòmiques andaluses no puguin ser un mirall sinó, com a molt, un miratge.