Diu la saviesa popular —i també el cinema— que les segones parts gairebé mai no són bones. Amb excepcions comptades —com El Padrino II—, la repetició acostuma a empal·lidir l’original. Joan Laporta va ser un bon 38è president del Barça, amb llums i ombres, però amb una empremta clara. Com a 41è, en canvi, els dubtes són més que raonables. Les virtuts hi són, però els defectes —i sobretot la gestió d’aquests— semblen haver guanyat pes.
I, tanmateix, ha tornat a guanyar. I ho ha fet de manera contundent. Això diu molt de Laporta, però encara diu més del soci del Barça. Un soci que es mou sovint per impulsos que no sempre responen a la lògica convencional. No és nou: cal recordar que Joan Gaspart també va guanyar unes eleccions. El Barça, com a entitat, no és només un club; és un estat emocional. I en aquest terreny, Laporta juga amb avantatge. Té una capacitat indiscutible per connectar amb aquesta emoció col·lectiva, per activar ressorts que van més enllà de la gestió estricta.
Això explica també per què el seu intent en política institucional no va funcionar. La societat no respon com un estadi. El que en el futbol es percep com a carisma, fins i tot com a excés tolerable, en política sovint es llegeix com a desordre o frivolitat. Les passions del futbol són intenses, però també més indulgents.
Laporta, a més, ha tingut un altre aliat: la manca d’alternativa real. Víctor Font no va saber connectar en el seu moment i, pel que sembla, encara no n’ha après. El seu projecte potser era sòlid des d’un punt de vista tècnic, però li ha faltat ànima, relat, pell. En un club com el Barça, això no és un detall menor: és decisiu.
I aquí entren els macarrons. Laporta va decidir convertir un gest aparentment menor —cuinar macarrons per a la seva candidatura— en una metàfora política. Font ho va voler ridiculitzar, i el tret li va sortir per la culata. Laporta va recollir la pilota i va fer el que millor sap fer: convertir la crítica en identitat. Ell, els macarrons; l’altre, el tecnòcrata dels canalons. A mi m’agraden tots dos plats, i ho dic sense cap ironia. I també discrepo d’aquells que han volgut convertir els macarrons en una mena de símbol de mediocritat culinària. Res més lluny de la realitat. Però la qüestió no és gastronòmica, és política: Laporta va saber llegir el moment i simplificar-lo en un relat comprensible. I Font, no. En política —també en la del Barça—, qui imposa el relat té mitja victòria guanyada.
Hi ha, finalment, un element que no s’ha subratllat prou: el silenci de Leo Messi. En un moment en què qualsevol paraula seva hauria tingut un impacte enorme, l’argentí ha optat per no intervenir. I aquest silenci, lluny de perjudicar Laporta, l’ha acabat beneficiant. Potser per no apuntar-se a un cavall perdedor, potser per evitar reobrir ferides, però el fet és que el relat no s’ha desestabilitzat.
Laporta guanya perquè connecta, perquè no té rival i perquè sap convertir gestos simples en símbols poderosos. Però guanyar no és governar. I aquí és on la segona part es juga de debò. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat el cinema —i també el Barça— és que repetir l’èxit és molt més difícil que aconseguir-lo. I que, a vegades, el problema no és tornar… sinó estar a l’alçada del record.
