Tinc una teoria —que no es basa en cap estudi irrefutable—, que diu que qualsevol ésser humà, a partir dels 80, pot dir el que li vingui de gana. Seria com una mena de butlla guanyada gràcies a la longevitat. L’escriptor Eduardo Mendoza, que en té 83 —supera, doncs, amb tres anys, l’edat de la vènia—, es va mostrar partidari en vigílies de Sant Jordi d’anomenar Dia del Llibre a la festivitat literària que coincideix amb el dia del patró de Catalunya. Postil·lant, en acabat: “No pinta res, Sant Jordi era un maltractador d’animals i segurament no sabia llegir; no té res a veure amb els llibres”. Així, sent fidel al principi, celebro la lliure expressió de Mendoza. Constatar, només, que la inconveniència la va pronunciar el dia que presentava el seu darrer llibre, La intriga del funeral inconveniente. Hi ha ironies que s’escriuen soles.
Això no obstant, i a pesar que coincideixo en descreença amb l’escriptor barceloní, he de confessar que processo una devoció irracional pel sant presumptament illetrat. No tant en la seva condició de sant, sinó com a element simbòlic del dia del llibre i la rosa. Així, doncs, a mi ja m’està bé anomenar Sant Jordi al dia del llibre. En qualsevol cas, trobo exagerades algunes de les reaccions furibundes d’alguns lletrats contra l’ocurrència de l’octogenari escriptor català.
Perquè, en realitat, Sant Jordi importa menys pel que va ser —si és que va ser alguna cosa més que una construcció hagiogràfica— que pel que representa. La llegenda és coneguda: un cavaller que mata un drac per salvar una princesa, i de la sang de la bèstia en neix una rosa. És un relat simple, fins i tot naïf, però extraordinàriament persistent. I, com totes les bones metàfores, ha sobreviscut al pas del temps perquè s’ha sabut adaptar.
Avui, el drac ja no és una criatura fantàstica, sinó tot allò que ens amenaça —la ignorància, la banalitat, la indiferència—, i el cavaller no porta espasa, sinó llibres. La rosa, mentrestant, continua fent la seva feina: recordar-nos que, enmig de tot plegat, encara hi ha lloc per a la bellesa.
Potser Mendoza té raó en una cosa: Sant Jordi no té res a veure amb els llibres. Però el dia de Sant Jordi ho té tot a veure amb la lectura, amb la cultura i amb una manera de ser col·lectiva que combina tradició i modernitat amb una naturalitat envejable. I això no ho decideix cap sant, ni cap escriptor, per brillant que sigui, sinó la gent.
Per això potser convindria rebaixar una mica el to. Ni cal canonitzar Sant Jordi com a patró literari universal, ni cal expulsar-lo del calendari com si fos un intrús. Hi ha símbols que funcionen precisament perquè no responen a una lògica estricta. I aquest n’és un.
Al capdavall, la cultura —com la vida— tampoc no és una qüestió de puresa, sinó de convivència. I, com escrivia Mendoza a Sin noticias de Gurb, “la civilització no és més que una manera educada de dir barbàrie”.
