Hi ha polítics que aspiren a governar, i n’hi ha que aspiren a redimir. Donald Trump, cada vegada més, sembla instal·lat en aquesta segona categoria. No en té prou amb exercir el poder; necessita representar-lo, elevar-lo, revestir-lo d’una mena de transcendència que el situï per damunt de la política convencional. La seva última ocurrència —presentar-se a si mateix com una mena de Jesucrist sanador en una imatge generada amb intel·ligència artificial, guarint malalts mentre avions de combat sobrevolen el cel— no és només una excentricitat de mal gust, és també una declaració d’intencions. Ell cura, ell salva, ell decideix, i, sobretot, ell s’autoatorga una legitimitat que no prové ni de les urnes ni de les institucions, sinó d’una mena de missió superior que només ell sembla capaç d’interpretar.
Aquest és el veritable problema. Perquè quan la política es disfressa de religió, deixa de ser discutible. Si un líder es percep —o es projecta— com a instrument d’una veritat absoluta, el debat desapareix. Ja no hi ha adversaris, sinó infidels; ja no hi ha discrepància, sinó desviació. I això, en democràcia, és profundament corrosiu. Trump no només juga amb aquesta simbologia, sinó que la combina amb una pràctica política que és tot el contrari de la transcendència: decisions unilaterals, menyspreu pel dret internacional, escenificacions de força i una tendència gairebé compulsiva a convertir qualsevol conflicte en una qüestió de poder pur. La paradoxa és evident: es presenta com a salvador mentre actua com a detonador.
La seva confrontació amb el papa Lleó XIV no és anecdòtica, ni tan sols retòrica. És la col·lisió entre dues maneres d’entendre l’autoritat: una que apel·la a la prudència, al diàleg i a una certa idea de límit, i una altra que es construeix des de la força, la certesa absoluta i la necessitat de reafirmació constant. Trump no discuteix, sentència; no matisa; simplifica. I, en aquest procés, ha anat construint un relat en què ell no és només un líder polític, sinó una figura gairebé providencial. No és casualitat, és estratègia, i, alhora, és convicció.
El problema no és només Trump. El problema és que aquest tipus de lideratge troba ressò. Funciona. Connecta amb una part de la societat que busca certeses en un món cada vegada més incert, que prefereix la simplificació al dubte i que veu en aquests discursos una forma de seguretat. Però la història està plena d’exemples que demostren com acaba aquesta confusió entre poder polític i missió redemptora. No acostuma a acabar bé.
Per això potser convé recuperar una advertència antiga, d’aquelles que no necessiten actualització, perquè no han deixat mai de ser vigents. A l’Evangeli, segons Mateu, es diu: “Guardeu-vos dels falsos profetes, que venen a vosaltres amb vestits d’ovella, però per dins són llops rapaços” (Mt 7,15). No és només una frase religiosa; és, sobretot, una advertència política.
