De fet el diccionari la defineix com «un error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença». A la cultura centreeuropea no s’acostuma a utilitzar perquè es considera sinònim de fantasia, màgia, «il·lusionisme», (des)esperança sense fonament real, truc, engany, conill que surt de la txistera. Tanmateix la classe política de les nostres latituds, usa i abusa del mot, i del concepte fal·laç. Tossudament i fallida.

A força de fracassos reiterats, la «majoria social» (terme d’ambiguament perversa i il·lusòria) acaba en frustració, decepció, escepticisme, resignació, desafecció. La bona gent cau en el parany encara que no sigui en seu grau extrem i patològic com a idea psicosi delirant.

Avui la pèrdua del llenguatge és una batalla pendent i necessària. D’aquí la present reflexió.

Parlem d’un motiu rellevant de partiment psicosocial, de resignació i per descomptat d’una immobilització, que obre totes les vies falses d’escapament per fugir de la realitat dura i complexa que patim cada dia més.

No és doncs un disbarat al·ludir aquí a la relació amb la salut mental tan deteriorada i més actualment. Amb síndromes d’angoixa, depressió, apatía, abúlia, hedonisme extrem, pèrdua d’interès, introversió, incomunicació, d’aïllament social entès com a contacte inter-persones i essencialment presencial.

La dita «revolució tecnològica», un avenç inqüestionable coma instrument al servei- de, esdevé imperatiu i amo i senyor nostre. L’ acceptació rendida al rol imposat de la cibernètica, informàtica, robòtica, o la mateixa «intel·ligència artificial» (I.A. artificiosa?) ens fa malbaratar la seva utilitat potencial meravellosa per convertir-la en pura tirania que ens deshumanitza i fa esclaves d’un sistema que acabarà amb l’especie i amb el planeta.

L’alienació com a forma de supervivència porta al egocentrisme radical al servei dels altres «enganys» temptadors dels mercats: fugides esotèriques, sectàries, drogaddiccions (de substàncies o de conductes), auto-repressió, submissió acrítica a la suposada veritat única del sistema, xarxes i pseudo-vida online, fragmentació de les reivindicacions i les lluites, mercantilització del món.

Amb la diagnosi psicosocial cal trobar, en legítima defensa, el tractament. I és de calaix que el primer serà recuperar el veritable significat de les paraules, avui sistemàticament parasitades. Vull dir parlar clar i entenedor, i raonar sobre VALORS I PRINCIPIS, no pas sobre el temari que se’ns imposa socialment sota enormes empreses de (in)comunicació. Els «medias». Assertivament dient i debatent sobre allò que realment ens importa, en individus com a persones i en col·lectiu com a determinants socials.

Hem de substituir la «il·lusió» òptica, d’atzar, monetària, sempre passives, per disposicions actives com l’ entusiasme, alçament, compromís, alegria, tolerància, equitat, solidaritat, sororitat, esperança fruit del treball, passió, afecte, fraternitat i AMOR en totes les seves formes.

Cal negar-se a l’autocensura subtilment inoculada, i si és el cas, poso per exemple un que conec, tractar sense vergonya sobre qüestions menystingudes: socialisme, república, federalisme, serveis públics, salut, cultura, PAU. En els seus significats i concepcions reals (que no ve de rei sinó de realitat !). Canviar d’entrada el titular, la carpeta, el temari que ens posen de forma «natural» i acrítica.

Construir de forma urgent un veritable FRONT o Plataforma cívica i social per la resistència empoderada front l’ agressivitat del neoliberalisme rampant = impunitat del capitalisme letal.

És aquí bon moment per recordar els/les nostres mestres contemporanis que hem tingut el privilegi de gaudir. Va pels dos enormes activistes, amics i extraordinàries persones Josep Cabayol (SICOM) i Josep Martí (CAPS) cofundadors de la Marea Blanca de Catalunya.

No ens queda temps per més experiments «il·lusionants».

SALUT! Que és Lluitar!

La entrada Contra la il·lusió… i altres enganys se publicó primero en El Triangle.

Temps de tempesta en la política amb una pertorbació, una DANA de PP/VOX que ens pertorba solament de pensar-hi.

La darrera trencadissa* a l’espai de l’esquerra del PSOE, que és en definitiva l’espai d’esquerra, entès com a tal i real.

A CONSIDERAR per començar

. Els temps i l’ordre, el calendari. Cada cosa al seu temps i mesurant /aprenent del ja viscut perquè sovint “la mateix cosa ja ho ensenya” que diu un bon amic

. Les dosis necessàries d’alguns ingredients fonamentals per a una validació electoral que resulti creïble i engrescadora. Parlo d’ autocrítica, tal com les esquerres han d’entendre aquesta virtut. També de generositat, i de fugir dels premis personals o de família/grup/sigla

. La intensitat. En positiu com a perseverança, insistència pedagògica, versus passivitat, fatalisme ni l’espera de l’esclat de cap miracle redemptor

. L’avenç dialèctic de les idees, del sentit comú, la coherència, versus els interessos de part, les propagandes i màrqueting electorals. Conreant l’hegemonia social i cultural com a base certa de creixement del progrés civilitzatori d’esquerres; és a dir, de drets socials i democràtics, justícia, serveis públics, equitat, solidaritat

SUMAR ? Què, com, quan?

Les regles aritmètiques elementals impedeixen una operació d’adició d’elements de naturalesa diferents. No es poden sumar pomes amb  pedres.

Sí són possibles, per contra, altres formes de tractament, tals com la elaboració culinària de barreges diverses amb resultats convenients: La macedònia de fruites o el còctel de begudes en són exemples simples i fàcils. Sense perdre identitat ni les característiques bàsiques de cadascun es poden combinar de forma experta fins aconseguir un resultant “nou” amb nom i personalitat pròpies. I futur, i federalisme. Veiem imatges.

De la trencadissa com a desastre al TRENCADÍS com a tècnica (que no pas com a “fragilitat”).

Obvio reproduir aquí les darreres etapes del desencontre entre Sumar i Podemos, junt amb altres sigles ballant al voltant.

S’escau per contra recordar el concepte del trencadís, català o valencià, en clau de producció artística: “una mena de mosaic format per trossos irregulars de ceràmica, marbre o vidre, generalment de disseny abstracte típic de l’arquitectura modernista”. Aquí tenim l’esplendorosa alternativa de com tractar allò heterogeni, de la nova oportunitat pel que es va trencar en bocins, de la imaginació més creativa, i a més de demostrada perdurabilitat i/o resistència.

En resum i conclusió: Administrar amb saviesa el temps immediat i el següent, reactivar un veritable diàleg entre forces susceptibles de rebre uns suports semblants, no fer passos en el buit sense avaluar i analitzar els precedents, fer el que ens deien “examen de consciència” i contrició, entesa com a autocrítica i propòsit d’esmena, de rectificació.

Construir un veritable drac de Gaudí de Trencadís, fort, creixent i capaç de barrar el pas a les torbes de l’explotació, el neo-feixisme, la guerra i la misèria.

La entrada De la trencadissa al Trencadís. De la conjuntura de sumes i restes, de si podem o no podem se publicó primero en El Triangle.

I a Catalunya? Aquí a penes les habituals, les tossudes, dels moviments socials més conscients de la calamitat, i alguna marxa d’excepcional convocatòria com la de Terrassa (15.000 persones). Aquesta lliga la portem molt perduda. Vol dir que a Catalunya no està justificada la protesta? O que ens sentim satisfets i ben atesos? Que el Govern ho està fent molt bé? Radicalment no és el cas.

Amb les seves polítiques en curs, el mantra patològic de la “col·laboració publicoprivada” o, més ben dit, la parasitació dels recursos públics ens corroeix. Com arreu (Europa en pes i el món occidental de pas) i que els catalans no n’aprenem malgrat ser pioners de la malifeta d’externalitzar, concertar, privatitzar, i emprar peres públiques cap al calaix de pomes privades per al negoci. El sistema mixt! Falta espai per reflectir el que ja és quotidià en la demolició sostinguda perpetrada contra el SNS. Els grans temes son de públic patiment, que no pas de revolta pública. Llistes de (des)espera (ara dita “reprogramació”), manca de professionals, a la cua en qualitat, en inversió, eficiència. La nostra web

Deu ser que gran part de ciutadans ja disposen d’una doble cobertura privada, d’una mútua? La pila de clients llegim que ha crescut fins a un 35%, només superat per Madrid. Pitjor allò públic, millor allò privat. O perquè hem caigut en un estat d’apatia, d’abúlia, de resignació que fa preveure involucions temibles (i cal posar aquí una guerra!). Un paroxisme d’allau mediàtica al servei dels mercats insaciables. Potser una manca d’interès dels agents socials? Amb sindicats (dividits) concertadors del desconcert. Desunió als moviments socials? També fent de cada llibre la seva lluita, fraccionant les respostes.

Moment per a la reflexió, la crítica i l’autocrítica. La diagnosi és tan complexa com punyent: l’ús i abús de la mercantilització de l’atenció ha generat una manca de sentiment de pertinença d’aquell dret que un dia vam conquerir. No ens reconeixem com a “titulars” del sistema que financem, i els governs que no ens escolten perquè no ens temen.

I una perla final per il·lustrar aquest tètric escenari: el tripijoc anual dels Pressupostos. El que podia ser una oportunitat de pal· liar algunes de les pitjors malures cronificades (l’infrafinançament, una de les més lesives) ha tornat a quedar en espectacle dolent, el mateix conte d’anys anteriors.

La crítica fora llarga. Poso un botó de mostra. Després d’anys aspirant, sospirant, reclamant, reivindicant, fins i tot ja exigint el 25% del global pressupostari en salut destinat a l’atenció primària (AP) com reclama l’OMS per a un sistema de salut eficient. Després de mocions, emocions, actes i declaracions, promeses i perjuris de tot nivell, incloent-hi administracions de tots els colors, no sols no el concedeixen, sinó que a més ens pretenen enredar com a babaus. Canviant el mètode de càlcul, referint la inversió (2.101 M€) per a AP no al global (11.708 M€), sinó al subtotal de “provisió de serveis sanitaris”. Amb aquesta habilitat trilera es vanten d’arribar a un 24,6% per a AP: mentida! La veritat aritmètica és inqüestionable: el 17,9%. Brutal i vergonyós!

A 100 dies de les eleccions municipals i a moltes autonomies, tot agafa un caràcter propagandista. Es fabrica un titular per a cada dia d’una llarga campanya. Tones de maquillatge semàntic i d’eufemismes per disfressar la crua realitat i comptar els rendiments en sondejos, i en vots després. Un canvi d’imatge perquè res no es mogui.

O ens posem dempeus, alçats i mirant als ulls dels governants, o anem a la pèrdua irremissible del nostre estimat i ben guanyat sistema nacional de salut (PÚBLIC).

La entrada Què ens està passant a Catalunya amb la salut pública? se publicó primero en El Triangle.

Els propers mesos no seran tan insuportablement tòrrids en temperatura però els pronòstics raonats son d’altres tipus d’incendis i d’una prioritat generalitzada per la més elemental supervivència. Obvi reiterar que parlo d’allò que tinc més a prop i més m’interessa: de persones d’a peu, de les classes pobres, assalariades, i subalternes. Les minories plutocràtiques amb  negocis foscos a rebentar seguiran creixent de manera obscena, i en la desigualtat que els separa dels altres mortals

El trasbals obeeix a una llista punyent d’impactes inqüestionables: la sindèmia de pandèmies successives i  simultànies, o consecutives, és un fenomen històric. Per no omplir fulls amb tot allò que n’hi ha prou amb enumerar, anem posant-hi crisi climàtica, crisi sanitària pandèmica, crisi bèl·lica, crisi militar, crisi nuclear, crisi energètica, crisi econòmica, crisi de sostenibilitat, i encara més, crisi de valors, i a la fi crisi d’esperança. No exagero si usem la concepció d’ involució del paradigma històric

El fet d’una guerra a Europa, quan s’acostuma a oblidar les desenes de conflictes bèl·lics permanents i recidivant a altres parts del globus, tot ho radicalitza, i tot ho militaritza. El terme PAU decau i es desnaturalitza. Espanya i els seus governs  participen de forma servil, submisa, i precipitada alineant-se amb els interessos partidistes més impresentables dels Estats Units, mitjançant una OTAN veritable màquina de guerra. I en aquesta dinàmica s’ incorpora per actiu a la guerra, canvia posicions i compromisos històrics internacionals (Sàhara occidental, Palestina, Llatinoamérica, África…) i es postula d’exemple europeu i mundial de donant d’armes, més benzina a la foguera, en una mostra d’acatament a les indicacions/ordres dels interessos de Biden i la seva estructura.  Un obsequi inútil i caríssim que cal finançar amb les migrades economies del present.

En el meu micro-eco-sistema les situacions personals més properes son molt preocupants.

Haig de percebre dosis de DOLOR per les pèrdues que també a títol personal s’han disparat recentment. Però també de la TRISTESA dels retrocessos concatenats. Això determina una atmosfera d’ENYORAMENT  per les pèrdues  humanes i dels valors que un dia ens van congregar en una lluita reeixida (per no dir-ne victoriosa) en avenços molt importants en condicions de dignitat i qualitat de vida, Uns temps viscuts d’esperança quan tocàvem amb les mans, els cors i les neurones els passos endavant cap a unes societats que haurien de ser el futur.

CONFUSIÓ, dins el marasme d’una turmenta mediàtica i conceptual on els mantras mercantils i del negoci i la competència s’han imposat sense vergonya ni maquillatge. IMPUNITAT amanida amb veneració social i política per la depredació i el neo-esclavisme.  En el meu món de la salut i la sanitat, la constatació cruel de veure com han liquidat de fet el sistema públic de salut cap a beneficis privats d’una insolència  i magnitud inimaginables.  El mateix en altres drets i prioritats socials com l’educació o les atencions socials o a les dependències.  El relat de les calamitats en salut i sanitat (publiques, no confondre amb els flamants negocis mutuals i privats) és ja la noticia coneguda de cada dia i a cada territori. Calamitós allò que no es diu, el que s’explica perversament a base d’eufemismes mentiders, i també el que ni apareix a penes a mitjans de comunicació. Com és ara mateix l’anomenat Tractat Pandèmic que manega l’OMS i que porta mesos d’elaboració internacional, sota l’objectiu  explícit de validar una “autoritat” mundial que tingui capacitat i competència per arbitrar estratègies pels interessos que consideri oportuns i pel damunt dels governs, dels estats i per suposat per sobre de qualsevol consulta o control democràtic. Vista la recent actuació de la institució és per tremolar

RÀBIA, palpant com aquelles conquestes històriques guanyades a peu de carrer i de lluites, han acabat en beneficis comptables i de quotes de poder. Aquelles a les que tantes persones hi van dedicar una bona part de la seva vida. REVOLTA d’estómac i budells en una exhibició de corrupció a qualsevol nivell de governs o administració, bàsicament públics. DEMOLICIÓ de principis ètics i exaltació de la dominació de tota violència, la de gènere com a clam, el racisme, l’alienació.

PARASITACIÓ fins i tot dels més lloables sentiments de commiseració o solidaritat, sota lucres de l’anomenat “filantro-capitalisme”. La manifesta absència d’amor, humor, amb la rendició dels vençuts sense lluitar que suposa la resignació, acomodació, escapisme inútil per individual. Allò del SOBREVIURE, com dins un plató de programa grog escombraria

Accepto que hi ha molt de subjectiu en aquestes reflexions. Naturalment.                I LA “POLÍTICA”? No se l’espera. D’aquí el què fer dels clàssics? I el què NO fer dels/les escèptics, frustrats, enredats.

Acabant l’abstract dels meus missatges: … si no fem res més, res de nou, res d’insurgent i ambiciós, els carrils de la vida actuals ens porten de dret al precipici. La situació, ara ja confessada, del patiment i las malalties mentals no són altra cosa que la mostra diagnòstica del desgavell present i sobretot un negre avís pronòstic de futur.

Malgrat aquesta panoràmica tant tremenda és just i necessari dir també que les coses podrien/tendeixen a empitjorar. Fora el cas de patir governs de clara definició dretana, utra conservadora, neoliberal en economia i reaccionaris en drets i polítiques socials. Com cal reconèixer-li al present govern central alguns mèrits i avenços ni que sigui a estones. Però tot l’eix sociopolític ha basculat cap a les dretes més populistes i perilloses.

Així doncs, QUÈ FER ? Sense espai per a disquisicions academicistes, importa acceptar d’entrada el repte major. La disjuntiva: endavant o enrere?, mesurat en civilització. Revolució-i reconstrucció o involució-reacció? Alimentar il·lusions- il·lusionismes, o posar sobre la taula, amb tota la fermesa i claredat,  la recuperació de principis i valors. Proclamar el dret democràtic i universal a intervenir i co-decidir, criticar i ser autocrítics. El “basta”, el “prou, fins aquí” o el modern “reset” i reinici.

Créixer, i no sols en perspectiva de recompte de paperetes electorals que queda curt si no es proposa i es practica aglutinar i aprendre d’experiències, escoltar en obert i per canviar.                                                Encendre l’esperança. Una via pot ser una RECONSTRUCCIÓ D’UNA REPÚBLICA SOCIALISTA, FEDERAL, DEMOCRÀTICA I POPULAR .

Posats a aspirar, que la lluita pagui la pena!!

La entrada Què ens està passant? Què fer? Què no? se publicó primero en El Triangle.

Costa de trobar alguna persona del nostre ecosistema que no expressi la seva preocupació, el seu enuig, i ara ja el malestar superlatiu com ansietat, angoixa, por, pessimisme, cabreig. A gran velocitat les males notícies es succeeixen, gairebé es superposen. Algunes son veritables calamitats globals i particulars.

Urgeix fixar objectius a curt termini: SOBREVIURE i esperar que escampi aquesta etapa horribilis. N’hi ha que esperen resignats, defallits, rendits; però també les  que es rebel·len, s’alcen i busquen com lluitar i trobar companys/es insurrectes. Cercar un lloc imprescindible per l’esperança.

Moltes, massa, s’han aplegat amb consciencia i nocturnitat a una sobredosi de sofà-pantalles, en especial de televisió i ara molt en particular al fenomen de les “sèries” a quina més impactant. Consum compulsiu, addicció demostrada cercant l’espectacle aliè–alienant, que ens pugui allunyar dels mals propis. Aquesta patologia esdevé d’enorme preocupació entre adolescents i infants, amb instruments tecnològics i mirall d’imitació dels pares.

Tan greu? Una conjunció astral, dels astres, un des-astre monumental.                                                                                                                                                És inevitable una breu relació de les meves percepcions. De la seqüència de desfetes no en faig massa detall per motiu de continent i contingut. Podria arrencar la cronologia des de fa decennis, la macro crisi del 2008, o altres deflagracions bèl·liques. Però vinc més ençà. A dos anys de retrovisor i sense aspiració enciclopèdica. Inici de la pandèmia Covid-19, que encara no s’ha acabat però que ja han tancat administrativament, un cop esgotat l’espant inicial i en caiguda l’enorme negoci derivat.

Ara la GUERRA, que, per cert, no és el primer cop en la història que complementa una pandèmia. Ni entro en desqualificar la guerra perquè no existeix cap argument racional justificador: Mai. Tampoc en aquest cas, on l’abús de la “propaganda de guerra” ha arribat al paroxisme.

Parlo des del costat que conec/visc, el que diuen “occident” i que significa imperi USA-OTAN, amb els súbdits europeus fent palmes, la feina bruta i pagant la factura. No domino el costat “oriental”, de l’ós rus, el dimoni dimonitzat, que es mou dins un conflicte que li ve d’anys a les seves fronteres. Tot plegat alimentat per estratègies militars i ànsies de domini (+Xina) ja des de governs autoritaris o de genètica neonazi sense rubor. Reclamar una aturada de les armes, és “traïció”. Els conceptes PAU i NEUTRALITAT son obsolets. Normalitzen horrors: “Calen més armes per matar més” i espoliar les finances europees. “Fora el gas rus i benvingut el gas USA un 40% més car”. “Endavant amb les mentides il·lustrades (fakes)” que sense memòria tornarem a empassar-nos velles enganyifes.

Cabdal considerar l’impacte i les severes conseqüències socioeconòmiques. Una altra llista negra? Encariment i carències de productes basics, combustibles, energia (gas i electricitat), crisi brutal en transport, en indústria, en destrucció de l’ecosistema. També degradació de la situació del mig-estar i el desmantellament per ofec, parasitació i voluntat política de la sanitat, i/o l’educació públiques, o dels serveis socials, la cura a la dependència, la pobresa extrema. Sense cap recança per una despesa militar que dobla al 2% el PIB anterior i ens enfila a la guerra final.

I per acabar-ho d’adobar encara una altra pirueta mortal: Sobtat canvi de posició política del Gobierno respecte del Sàhara occidental, congregant amb les posicions marroquines-USA, contravenint els drets històrics proclamats (ONU) del poble sahrauí i malbaratant la relació econòmica amb Algèria, primer subministrador de gas líquid que ara liquidarem als USA. El secret confés és Ceuta i Melilla, i of course la voluntat de l’amo Biden que mana a la UE i mima un Marroc instrument geopolític dòcil i submís.

Em pregunten pel carrer: Toni, i ara què ? A qui haurem de votar? Dur d’acceptar que malgrat ser molt rellevant, ara cal fer quelcom més que el ritual de les urnes.

Quan definitivament les coses no funcionen amb aquest sistema, no queda altra que CANVIAR -LO. Diagnosi sense trampes i tractament corrector; és a dir, canvi d’arrel.

El que no es pot és seguir i persistir esperant resultats millors que no es produeixen ni es produiran. Reitero i ho sento: venen temps molt difícils.

La entrada Pinten bastos! … i ara què? O què hem fet per merèixer això? se publicó primero en El Triangle.

Cada matí un nou sobresalt, l’ensurt quotidià esfereïdor. Des del Govern, parlo de Catalunya, no canvien el discurs, ni missatges, ni –pitjor– els fets. Comunicats plens de mantres, i pluja de verbs genèrics: seguir, tractar, mirar, treballar. Parlen de diagnosis des de la distància com si ells no en fossin els autors (la “culpa”, sempre dels “altres”) Mai agrairan prou l’esperpent del Madrid d’Ayuso. Anar fent, qui dia passa calaix empeny, més temps i impunitat. Ocasió esplèndida, pensen, i oportunitat per al negoci.

La llista de calamitats és d’una contundència insuportable.Un déjà vu, tornar a viure i ara sense excusa. Darrere de cada horror una malifeta: residències on segueixen morts i contagis, un clam de ràbia. Concerts/conxorxes sostinguts amb empreses privades  amigues. Derivacions a privats de diners públics, i de finalitat explícita (UE) per a la crisi pandèmica. Nous decrets excepcionals. Rastrejadors que no es van activar quan tocava i el macroencàrrec a Ferrovial. Adjudicacions del gran pack de Barcelona de Servei d’Atenció Domiciliaria a empreses voltors com Domus (“remunicipalització”?). Atenció primària en fase de demolició per l’allau de treballs encarregats i ofec de recursos de personal i material. Barrera d’incomunicació pacient/equip sanitari de primària mitjançant el telèfon mur, ara protagonista de les (des)assistències i altre cop a pagar el 061. Hospitals i UCI públiques abocades al col·lapse, mentre les privades estan llestes per repetir l’ajuda onerosa de la primera onada (43.000 €/UCI). Retards i discriminació de pagues al personal (DPO). Edificació de cinc nous hospitals/annexos, per a quan arribin, tard i encarits, sense AP de base. Canvis de criteri constants pel maneig covid, contactes, cures, protocols, segons arribin tests i interessi. Crida a estudiants de graus sanitaris a incorporar-se a la trinxera (la quinta del biberó) a canvi de subcontractes i convalidacions de falses pràctiques que no ho són. Retorn voluntari de professionals jubilats, en un exercici inqualificable de risc.

Segueix. Mestres fent de tutors mèdics per als alumnes adolescents que es faran ells mateixos les proves test. Macro negoci –pelotazo del Nou Clínic + l’Escola Industrial. Oficines i webs d’assistència o prestacions col·lapsades. Horitzó d’episodis de batalla comercial per les vacunes, tractaments, nous tests, segons mercat. 

A punt de l’atac de plor, de vergonya, i de ràbia. S'excusen. “No es podia saber”, “a toro passat”, “Madrid (per Gobierno español) ens roba i sotmet”. Seguint aquesta plaga de fake news fins al deliri. Què es pot fer? El tractament real i possible és ignorat per sistema: INVERTIR en treballadors dels sectors públics, sanitat i escola, serveis socials i dependència, suports de supervivència. No deixar escapar ni un euro als mercats i al lucre. Abordatge intel·ligent i global-local, vull dir FEDERAL, dels temes importants, com el que ens ocupa, i que acabarà imposant-se per raó de raons, d’experiències i democràcia. 

Tot el que han perpetrat a despit de la ciutadania ha estat premeditat, opac a les nostres reivindicacions legítimes: NO ENS ATENEN, no ens respecten, no ens serveixen. El 30 d’octubre vaig tenir ocasió de participar en una comissió del Parlament de Catalunya. Mesures a dojo. Voluntat política? Ha passat ja el temps de reclamar, d’implorar, PROU! No volen canviar de polítiques. No queda més remei que CANVIAR DE POLÍTICS.

Sang, suor i llàgrimes de dol i ràbia clamen revolta per una veritable RECONSTRUCCIÓ del sistema nacional i PÚBLIC de Salut. I a no badar a l’hora de votar. No errem perquè ens hi va tot. Sigles de partits? Més aviat coherència amb els programes i els ACTES. Un NO rotund a qui privatitza i mercantilitza la salut. Un SÍ a qui posa el dret a la salut pel damunt dels negocis.

La entrada Poble alçat per vergonya, esgotament i ràbia se publicó primero en El Triangle.

“Desescálame despacio que tengo prisa…” escrivia en constatar com la coordinació estatal des del Ministerio de Sanidad s’alliberava de la feixuga responsabilitat de vetllar -fi de l’ estat d’ alarma- per mesures de contenció i deixava en mans de les autoritats sanitàries autonòmiques aquestes funcions. Les Ayuso, o els Torra, amb els seus experts podrien, per fi, fer les coses com reclamaven, alliberats del jou centralista! Mare meva, quina por!!

El sentit comú (desaparegut si va existir algun dia) recomana quan enfiles carreteres desconegudes, ombrívoles, perilloses, reduir velocitat, incrementar l’atenció, extremar la prudència. Amatents a cada revolt i al dia a dia. Però clar, no ha estat així.

L’estiu havia de ser un temps de certa pausa, de reposar d’alguna manera, de carregar bateries, d’aprofitar i preparar-se, que la calor no era del “gust” del maleït coronavirus, deien. I quan enfilem la seva fi, ens trobem en un escenari encara més preocupant: les incerteses amunt, les calamitats perpetrades i en progressió, incloent des de directrius (?) sanitàries fins a les “operacions-decrets” tant socials com econòmiques del Govern (?). Des de la demolició implacable de l’Atenció Primària fins als negocis pudents amb Ferrovial per tan sols citar dos trons de metxa.

TOT a l’inrevés.  Per salvar el turisme es rebaixa l’atenció (mai prou atesa) en salut. I així s’aconsegueix perdre el turisme, i la salut. Per salvar la gallina turística hem esclafat els ous i el galliner. I és que en situacions critiques han de prevaler els grans principis, les més altes prioritats. I la salut pública i la vida és la prioritat sine qua non. No es pot fallar ni servir a dos senyors i encara que també siguin necessitats importants totes les dimensions de la tragèdia no hi haurà escapada sense salut. En tot cas la resta serà complementària i vindrà de la mà després i gràcies a la prèvia bona gestió sanitària. Ara ni una cosa ni l’altra, i a més Europa ens castiga cara a l’ostracisme.

Sords i cecs. Els inefables mercats han seguit dedicats a fer calaix sota la connivència de les autoritats i mercès a la continuïtat de les seves pitjors practiques neoliberals i clientelars. Les “recuperades” autoritats autonòmiques, i la part encara corresponent a l’Estat, han errat en gairebé totes les accions. No han volgut escoltar, han tret les pitjors conclusions d’una Comissió de Reconstrucció i l’han utilitzat -i adulterat- per apuntalar encara més els insaciables lucres futurs del  negoci de la col·laboració públic-privada.

Amb el pas enrere d’aquella coordinació estatal les competències han aterrat sobtadament en les incompetències de governs territorials i els seus interessos tòpics. En un ventall divers, aquí, allà, i més enllà a tot el territori espanyol. Això sí, amb diferències notòries i amb una evidència indiscutible: al podi del ranking del desgavell, de la mala gestió, dels resultats més lamentables estan com sempre en dura pugna els govern autonòmics de Madrid i Catalunya, a quin pitjor; com a hooligans rivals sobreactuats, però ambdós amb la mateixa “lògica” ultra-neoliberal de fons.

Davant les tenebres de la TARDOR. Evocant aquelles tardors quan les epidèmies de la grip eren “normals”, no com ara. Ara que no sabem/NO saben com enfilar el curs escolar, ni com pagar subsidis, ni com sostenir ERTOs, ni com aturar la davallada econòmica, indústries en fugida, comerços amb persianes baixades, tancats molts cops per sempre més, pobresa extrema disparada, inseguretat i por per a una immensa majoria de la població.  Però encara pitjor, amb xifres d’infecció Covid-19 en indiscutible segona escalada, amb l’Atenció Primària exhausta abans de l’inici del curs, amb ingressos altre cop en tensió als hospitals, amb més morts diaris “normalitzats”, amb les treballadores dels serveis públics, essencials i sanitaris en especial, esgotades i angoixades davant tanta incompetència i tant de fatxenda en plena impunitat.

Que les alternatives són conegudes, reconegudes i constatades.  Les hem cridat fins a l’afonia: Més contractació (molta més), estable i digna, per als serveis d’ atenció sanitària, (per AP sobretot!!, però no només), per fer un veritable rastreig, suficient i eficient de contagis Covid-19, pels serveis de cura i socials, a residències, a l’ajut domiciliari. Diligència per abonar puntualment els ingressos de subsistència i meritats, per abocar-hi recursos a l’ educació pública amb (molts) més mestres, per preservar tota la inversió pels serveis públics. I no deixar escapar ni un euro més en “derivacions” a flagrants concertacions i externalitzacions privades i sense control públic ni democràtic.  En definitiva BLINDAR ELS SERVEIS PÚBLICS I DESPRIVATITZAR els que ens han pres al llarg d’aquests anys, i ara també.

Tenim un Manifest-catàleg públic de 38 punts a la Marea Blanca Estatal, de la que en fem part la Marea de Catalunya, des de fa tres anys.  ELS VOLEM TOTS! I ara els exigim ja. Prou de donar-hi voltes cosmètiques. La necessitat pressiona i com s’acosten eleccions (vulguin, o no) a Catalunya, comencem a proclamar que caldrà Votar, que caldrà “botar-los”, foragitar-los, que no es poden perpetuar ni un dia més els polítics autors d’aquestes polítiques.

Va estar bé allò d’aplaudir als herois sanitaris públics, ha estat bé profusió d’articles reconeixent la determinant aportació del sistema públic, van estar bé les promeses d’haver entès la lliçó. Però ara es tracta d’anar concretant i no és temps de repetir errors ni de més espera suïcida.

Per un veritable SISTEMA NACIONAL I PÚBLIC DE SALUT, universal, de qualitat i equitatiu, els moviments socials estem sempre a punt, i com cantava l’estimat Carlos Puebla  “… estos (38) puntos son, ni uno menos ni uno más, Si quieren me los aceptan y si no chirrín chirrán”.

La entrada Finals d’ agost, s’esgota el temps: CAL Actuar. És urgent i imprescindible se publicó primero en El Triangle.

De sobte els polítics s’han fet mestres en medicina i salut i es pronuncien com a experts viròlegs, immunòlegs, salubristes, epidemiòlegs. Amb una seguretat sobreactuada de tan postissa que és. Aquest trinomi de por, incertesa i immediatesa fa que les propostes, donada la tangible proximitat electoral, reactivin les fúries més cruentes i les radicalitats més vehements arreu de l’escenari català. I aleshores simulen que han reflexionat i après alguna cosa, que han fet examen de consciència i propòsit de correcció. I parlen de 'nova normalitat' per retrocedir a objectius molt anteriors i en la seva pitjor versió. Ara és l’oportunitat, ara és la nostra!

En canvi, els metges i tot tipus de sanitaris han esdevingut referents polítics. Diagnostiquen, proposen mesures de tractament i pronostiquen molt més enllà de les seves matèries facultatives per aterrar sense anestèsia al terreny de la política més barroera. Avui disposen d’un EXPERT de salut per cada líder i per cada partit. Estrelles mediàtiques de curta volada i llançaments tan efímers com les circumstàncies recomanin, amb honroses excepcions. Una comissió de savis per cada 'pla de reconstrucció', cada 'pla de futur', 'nova normalitat', 'full de ruta', 'pacte', 'estratègia'. Sovint els mateixos personatges en diferents equips, sempre, però, servint al
missatge que els patrocina. Amb excepcions, al servei del mercat, l’empresa, la institució, el partit, la fundació, el consorci, la conxorxa. Un desgavell polític, un desastre sanitari, un horror econòmic. És a dir, una tragèdia social una calamitat humana. Massa pessimista? Catastrofista? Crec sincerament que voldria equivocar-me, però pinten bastos. 

Arribats aquí, estem obligats a fer una aturada en la rutina beneïda i sedant del dia a dia i començar, de debò, a prendre determinacions. Incòmodes, arriscades, però necessàries a la fi per esbrinar sortides, individuals i col·lectives. Els gerents empresarials són mestres en resiliència i proposen sempre actuar com si ens trobéssim davant d’una OPORTUNITAT, naturalment per fer més i més beneficis i negocis. La gent de peu i poca volada socioeconòmica, el que anomenaven classes subalternes, fins i tot obreres, hem de reaccionar també, sí o sí, perquè la resignació o la passivitat són letals en aquesta partida. El diagnòstic resulta probablement compartit; el tractament és una altra cosa perquè suposa compromís i determinació. Però malgrat la mandra i la resignació no podem fer res més.

Les meves neurones, ara també les meves hormones, es posen en mode resistència i reconquesta. M’importen ja les possibilitats del pronòstic civilitzador pels meus fills, nets i netes, i els de totes les bones persones, dels treballadors/es que volen somiar un demà digne, just i en pau i solidaritat. El primer de tot seria trobar la brúixola que em donés el nord, o el nord aproximat, de les dues qüestions capitals del binomi, SALUT i POLÍTICA. En cadascuna: 

Pregunta 1: HI ha alguna opció per a un espai polític FEDERAL (de debò, no unionista ni independentista)? Republicà de la segona cap a la tercera República? Laic, d’esquerra marxista, i amb les dosis imprescindibles de feminisme, d’ecologisme i de base humanista, emancipatòria i igualitària? 

Pregunta 2: Hi ha cap possibilitat viable per a una construcció real d’un autèntic SISTEMA NACIONAL i PÚBLIC DE SALUT? On el primer siguin les persones, on els recursos serveixin la salut, on no manin els mercats? On les mans de les grans empreses transnacionals surtin del calaix del que és PÚBLIC, on les polítiques serveixin la salut i la vida, autònoma, solidària i joiosa? Aquestes preguntes tenen avui respostes esquives, confuses o volgudament superficials. Són molt i molt difícils de respondre i encara més de posar-les en marxa. I, tanmateix, aquestes són AVUI algunes de les grans claus de prioritats per al futur del futur.

La entrada Salut i/o política en temps de tenebres se publicó primero en El Triangle.

I m’apropo al tema com ho fa el metge clínic al llit del pacient (significat de “clínica”). Finalment el que m’interessa de les polítiques serà com sempre respondre al per a què? i per a qui?

Parlar del dia a dia de les llistes de desesperar, del dolor, les insuficiències i les pèrdues, del mercadeig rampant, de les retallades sobre allò ja retallat. D’una realitat colpidora ara i aquí, que situa Catalunya al penós capdavant del rànquing dels retrocessos, errors, i horrors en salut i sanitat públiques.

No s'hi val ignorar aquest vergonyant calvari a força de més por i de més resignació. Instal·lat a força d’ il·lusions muntades per l’adveniment cert i proper del paradís futur. A cavall d’una èpica nacionalista (d’un o altre signe) com a bàlsam redemptor de totes les calamitats sofertes i naturalment imposades per l’enemic, l’“altre”.

Abunden descripcions. Trobem continues queixes del patiment ciutadà i de la mala salut del sistema sanitari públic en caiguda lliure a mans d’uns botxins neoliberals amb una voracitat mercantil sense cap pudor ni aturador. Estalvio la temptació de vomitar aquí un llistat de dades sobre les penalitats del sistema. Caldria un monogràfic i una disposició lectora agosarada. Trobem alguns diagnòstics i alguns escassos tractaments possibles. Perquè la sanitat, la pública és clar, està en situació lamentable.

L’Atenció Primària, clau de volta del sistema, ha arribat a límits de fallida malgrat l’entrega dels professionals i treballadores. Amb menys del 14% de la despesa sanitària (versus la mitja europea de 25%) i que està generant esperes de citació fins a setmanes i mesos. Un finançament pressupostari en salut del 27,5% menys que abans de la crisi. Més de 170.000 persones en llista d’espera quirúrgica, més de 1.100 llits hospitalaris tancats, prop de 3.000 treballadors sanitaris menys, i baixant, una despesa en Salut a la cua d’ Europa, i d’ Espanya, el 62’3% de la despesa destinada a “concerts” fora de l’ ICS. Copagaments que no son sinó repagaments, increment de desigualtats, caiguda a la cua en la qualitat de l’assistència (que abans liderava Catalunya).

Tenim persones, a tocar, que clamen per salut, pa i aixopluc urgent i que no es resignen a la litúrgia d’himnes ni banderes. Perquè allò que els importa i angoixa és el treball, el sostre, la pensió, la pobresa, l’educació, el medi on sobreviure, els Determinants Socials a la fi. Un guió on importen més les preguntes que les respostes. Sense abordar aquests paràmetres, somiar una societat saludable i digna, és una quimera sense futur. Pocs tractaments, no submisos als “mercats”.

D’entrada, considerar els Temps i les Dosis. Recordant la bona praxi que ensenya com sovint el temps ajusta i ordena les coses en una perspectiva diferent. Que a més les respostes han de poder avaluar la seva eficiència, sense trampes i considerant la dosis emprada: ni massa ni massa poc.

Cal aplicar la vella anamnesis. Escoltar a l’ usuari, les raons dels titulars del sistema, la participació de la societat organitzada, l’aportació social d’ampli espectre i les reivindicacions amb capacitat codecisòria, que no pas com a concessió decorativa.

El que NO s’ha de seguir fent/“col·laborant” en l’espoli dels escassos recursos públics en destí als lucres privats. I el que SÍ s’hauria de fer o haver fet/desprivatitzar, revertir altre cop a públic el que ho era i/o ho és.

Per tancar, el més difícil: el Pronòstic.

Només dues disjuntives possibles: Lluitar cada dia, i cadascú al seu lloc, fins i tot a risc de guanyar o aplegar-se a una rendició sense condicions i a la pèrdua d’un Dret fonamental.

​Per això és una prescripció salutífera recomanar SALUT que és Lluitar perquè Lluitar és Salut.

La entrada Lluitar és Salut se publicó primero en El Triangle.