El moment és penosament excepcional. De pandèmia en epidèmies, enfilades sense respir en una SINDEMIA (coincidència de diverses crisis en un lloc i moment). Una etapa terrible, es miri com es miri . Excepte per alguns mega-oportunistes milionaris, guanyadors de tot a tot arreu, pels mercats insaciables, per la il·lògica d’un neoliberalisme més depredador, per l’acarnissament de les desigualtats i la misèria. Temps d’or per les grans industries farmacèutiques, d’armament, el mercat de les drogues, el tràfic de persones humanes.
Costa de trobar alguna persona del nostre ecosistema que no expressi la seva preocupació, el seu enuig, i ara ja el malestar superlatiu com ansietat, angoixa, por, pessimisme, cabreig. A gran velocitat les males notícies es succeeixen, gairebé es superposen. Algunes son veritables calamitats globals i particulars.
Urgeix fixar objectius a curt termini: SOBREVIURE i esperar que escampi aquesta etapa horribilis. N’hi ha que esperen resignats, defallits, rendits; però també les que es rebel·len, s’alcen i busquen com lluitar i trobar companys/es insurrectes. Cercar un lloc imprescindible per l’esperança.
Moltes, massa, s’han aplegat amb consciencia i nocturnitat a una sobredosi de sofà-pantalles, en especial de televisió i ara molt en particular al fenomen de les “sèries” a quina més impactant. Consum compulsiu, addicció demostrada cercant l’espectacle aliè–alienant, que ens pugui allunyar dels mals propis. Aquesta patologia esdevé d’enorme preocupació entre adolescents i infants, amb instruments tecnològics i mirall d’imitació dels pares.
Tan greu? Una conjunció astral, dels astres, un des-astre monumental. És inevitable una breu relació de les meves percepcions. De la seqüència de desfetes no en faig massa detall per motiu de continent i contingut. Podria arrencar la cronologia des de fa decennis, la macro crisi del 2008, o altres deflagracions bèl·liques. Però vinc més ençà. A dos anys de retrovisor i sense aspiració enciclopèdica. Inici de la pandèmia Covid-19, que encara no s’ha acabat però que ja han tancat administrativament, un cop esgotat l’espant inicial i en caiguda l’enorme negoci derivat.
Ara la GUERRA, que, per cert, no és el primer cop en la història que complementa una pandèmia. Ni entro en desqualificar la guerra perquè no existeix cap argument racional justificador: Mai. Tampoc en aquest cas, on l’abús de la “propaganda de guerra” ha arribat al paroxisme.
Parlo des del costat que conec/visc, el que diuen “occident” i que significa imperi USA-OTAN, amb els súbdits europeus fent palmes, la feina bruta i pagant la factura. No domino el costat “oriental”, de l’ós rus, el dimoni dimonitzat, que es mou dins un conflicte que li ve d’anys a les seves fronteres. Tot plegat alimentat per estratègies militars i ànsies de domini (+Xina) ja des de governs autoritaris o de genètica neonazi sense rubor. Reclamar una aturada de les armes, és “traïció”. Els conceptes PAU i NEUTRALITAT son obsolets. Normalitzen horrors: “Calen més armes per matar més” i espoliar les finances europees. “Fora el gas rus i benvingut el gas USA un 40% més car”. “Endavant amb les mentides il·lustrades (fakes)” que sense memòria tornarem a empassar-nos velles enganyifes.
Cabdal considerar l’impacte i les severes conseqüències socioeconòmiques. Una altra llista negra? Encariment i carències de productes basics, combustibles, energia (gas i electricitat), crisi brutal en transport, en indústria, en destrucció de l’ecosistema. També degradació de la situació del mig-estar i el desmantellament per ofec, parasitació i voluntat política de la sanitat, i/o l’educació públiques, o dels serveis socials, la cura a la dependència, la pobresa extrema. Sense cap recança per una despesa militar que dobla al 2% el PIB anterior i ens enfila a la guerra final.
I per acabar-ho d’adobar encara una altra pirueta mortal: Sobtat canvi de posició política del Gobierno respecte del Sàhara occidental, congregant amb les posicions marroquines-USA, contravenint els drets històrics proclamats (ONU) del poble sahrauí i malbaratant la relació econòmica amb Algèria, primer subministrador de gas líquid que ara liquidarem als USA. El secret confés és Ceuta i Melilla, i of course la voluntat de l’amo Biden que mana a la UE i mima un Marroc instrument geopolític dòcil i submís.
Em pregunten pel carrer: Toni, i ara què ? A qui haurem de votar? Dur d’acceptar que malgrat ser molt rellevant, ara cal fer quelcom més que el ritual de les urnes.
Quan definitivament les coses no funcionen amb aquest sistema, no queda altra que CANVIAR -LO. Diagnosi sense trampes i tractament corrector; és a dir, canvi d’arrel.
El que no es pot és seguir i persistir esperant resultats millors que no es produeixen ni es produiran. Reitero i ho sento: venen temps molt difícils.
