Què ens està passant a Catalunya amb la salut pública?

Constatada la davallada de l’atenció sanitària arreu de l’Estat espanyol (això inclou Catalunya) com un fet estructural de dimensions superlatives i de pronòstic funest, apareixen ja multitudinàries mobilitzacions que fan forat en els grans mitjans de (in)comunicació del sistema. Amb excepcions com Madrid, l’altra comunitat en competència d’incompetència autonòmica, on una perseverant Marea Blanca es manifesta des de fa 97 mesos. Però és ara quan el volum de la participació ciutadana supera els centenars de milers, i ja no es pot seguir amagant el sentiment de denúncia, ràbia i lluita per recuperar una sanitat pública mercantilitzada. Però també a Compostel·la, Burgos, o Andalusia, la guspira ha encès la flama de la revolta popular als carrers.

I a Catalunya? Aquí a penes les habituals, les tossudes, dels moviments socials més conscients de la calamitat, i alguna marxa d’excepcional convocatòria com la de Terrassa (15.000 persones). Aquesta lliga la portem molt perduda. Vol dir que a Catalunya no està justificada la protesta? O que ens sentim satisfets i ben atesos? Que el Govern ho està fent molt bé? Radicalment no és el cas.

Amb les seves polítiques en curs, el mantra patològic de la “col·laboració publicoprivada” o, més ben dit, la parasitació dels recursos públics ens corroeix. Com arreu (Europa en pes i el món occidental de pas) i que els catalans no n’aprenem malgrat ser pioners de la malifeta d’externalitzar, concertar, privatitzar, i emprar peres públiques cap al calaix de pomes privades per al negoci. El sistema mixt! Falta espai per reflectir el que ja és quotidià en la demolició sostinguda perpetrada contra el SNS. Els grans temes son de públic patiment, que no pas de revolta pública. Llistes de (des)espera (ara dita “reprogramació”), manca de professionals, a la cua en qualitat, en inversió, eficiència. La nostra web

Deu ser que gran part de ciutadans ja disposen d’una doble cobertura privada, d’una mútua? La pila de clients llegim que ha crescut fins a un 35%, només superat per Madrid. Pitjor allò públic, millor allò privat. O perquè hem caigut en un estat d’apatia, d’abúlia, de resignació que fa preveure involucions temibles (i cal posar aquí una guerra!). Un paroxisme d’allau mediàtica al servei dels mercats insaciables. Potser una manca d’interès dels agents socials? Amb sindicats (dividits) concertadors del desconcert. Desunió als moviments socials? També fent de cada llibre la seva lluita, fraccionant les respostes.

Moment per a la reflexió, la crítica i l’autocrítica. La diagnosi és tan complexa com punyent: l’ús i abús de la mercantilització de l’atenció ha generat una manca de sentiment de pertinença d’aquell dret que un dia vam conquerir. No ens reconeixem com a “titulars” del sistema que financem, i els governs que no ens escolten perquè no ens temen.

I una perla final per il·lustrar aquest tètric escenari: el tripijoc anual dels Pressupostos. El que podia ser una oportunitat de pal· liar algunes de les pitjors malures cronificades (l’infrafinançament, una de les més lesives) ha tornat a quedar en espectacle dolent, el mateix conte d’anys anteriors.

La crítica fora llarga. Poso un botó de mostra. Després d’anys aspirant, sospirant, reclamant, reivindicant, fins i tot ja exigint el 25% del global pressupostari en salut destinat a l’atenció primària (AP) com reclama l’OMS per a un sistema de salut eficient. Després de mocions, emocions, actes i declaracions, promeses i perjuris de tot nivell, incloent-hi administracions de tots els colors, no sols no el concedeixen, sinó que a més ens pretenen enredar com a babaus. Canviant el mètode de càlcul, referint la inversió (2.101 M€) per a AP no al global (11.708 M€), sinó al subtotal de “provisió de serveis sanitaris”. Amb aquesta habilitat trilera es vanten d’arribar a un 24,6% per a AP: mentida! La veritat aritmètica és inqüestionable: el 17,9%. Brutal i vergonyós!

A 100 dies de les eleccions municipals i a moltes autonomies, tot agafa un caràcter propagandista. Es fabrica un titular per a cada dia d’una llarga campanya. Tones de maquillatge semàntic i d’eufemismes per disfressar la crua realitat i comptar els rendiments en sondejos, i en vots després. Un canvi d’imatge perquè res no es mogui.

O ens posem dempeus, alçats i mirant als ulls dels governants, o anem a la pèrdua irremissible del nostre estimat i ben guanyat sistema nacional de salut (PÚBLIC).

(Visited 253 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari