Finals d’ agost, s’esgota el temps: CAL Actuar. És urgent i imprescindible

Fa setmanes comentava  a diversos articles algunes impressions sobre la calamitosa gestió de la pandèmia i els disbarats que es venien succeint. Ni que fos amb avals de pretesos experts instrumentals. Després, arribats a una relativa bonança dins les xifres del desastre es produïen moviments sobtats (i precipitats, al meu entendre).  

“Desescálame despacio que tengo prisa…” escrivia en constatar com la coordinació estatal des del Ministerio de Sanidad s’alliberava de la feixuga responsabilitat de vetllar -fi de l’ estat d’ alarma- per mesures de contenció i deixava en mans de les autoritats sanitàries autonòmiques aquestes funcions. Les Ayuso, o els Torra, amb els seus experts podrien, per fi, fer les coses com reclamaven, alliberats del jou centralista! Mare meva, quina por!!

El sentit comú (desaparegut si va existir algun dia) recomana quan enfiles carreteres desconegudes, ombrívoles, perilloses, reduir velocitat, incrementar l’atenció, extremar la prudència. Amatents a cada revolt i al dia a dia. Però clar, no ha estat així.

L’estiu havia de ser un temps de certa pausa, de reposar d’alguna manera, de carregar bateries, d’aprofitar i preparar-se, que la calor no era del “gust” del maleït coronavirus, deien. I quan enfilem la seva fi, ens trobem en un escenari encara més preocupant: les incerteses amunt, les calamitats perpetrades i en progressió, incloent des de directrius (?) sanitàries fins a les “operacions-decrets” tant socials com econòmiques del Govern (?). Des de la demolició implacable de l’Atenció Primària fins als negocis pudents amb Ferrovial per tan sols citar dos trons de metxa.

TOT a l’inrevés.  Per salvar el turisme es rebaixa l’atenció (mai prou atesa) en salut. I així s’aconsegueix perdre el turisme, i la salut. Per salvar la gallina turística hem esclafat els ous i el galliner. I és que en situacions critiques han de prevaler els grans principis, les més altes prioritats. I la salut pública i la vida és la prioritat sine qua non. No es pot fallar ni servir a dos senyors i encara que també siguin necessitats importants totes les dimensions de la tragèdia no hi haurà escapada sense salut. En tot cas la resta serà complementària i vindrà de la mà després i gràcies a la prèvia bona gestió sanitària. Ara ni una cosa ni l’altra, i a més Europa ens castiga cara a l’ostracisme.

Sords i cecs. Els inefables mercats han seguit dedicats a fer calaix sota la connivència de les autoritats i mercès a la continuïtat de les seves pitjors practiques neoliberals i clientelars. Les “recuperades” autoritats autonòmiques, i la part encara corresponent a l’Estat, han errat en gairebé totes les accions. No han volgut escoltar, han tret les pitjors conclusions d’una Comissió de Reconstrucció i l’han utilitzat -i adulterat- per apuntalar encara més els insaciables lucres futurs del  negoci de la col·laboració públic-privada.

Amb el pas enrere d’aquella coordinació estatal les competències han aterrat sobtadament en les incompetències de governs territorials i els seus interessos tòpics. En un ventall divers, aquí, allà, i més enllà a tot el territori espanyol. Això sí, amb diferències notòries i amb una evidència indiscutible: al podi del ranking del desgavell, de la mala gestió, dels resultats més lamentables estan com sempre en dura pugna els govern autonòmics de Madrid i Catalunya, a quin pitjor; com a hooligans rivals sobreactuats, però ambdós amb la mateixa “lògica” ultra-neoliberal de fons.

Davant les tenebres de la TARDOR. Evocant aquelles tardors quan les epidèmies de la grip eren “normals”, no com ara. Ara que no sabem/NO saben com enfilar el curs escolar, ni com pagar subsidis, ni com sostenir ERTOs, ni com aturar la davallada econòmica, indústries en fugida, comerços amb persianes baixades, tancats molts cops per sempre més, pobresa extrema disparada, inseguretat i por per a una immensa majoria de la població.  Però encara pitjor, amb xifres d’infecció Covid-19 en indiscutible segona escalada, amb l’Atenció Primària exhausta abans de l’inici del curs, amb ingressos altre cop en tensió als hospitals, amb més morts diaris “normalitzats”, amb les treballadores dels serveis públics, essencials i sanitaris en especial, esgotades i angoixades davant tanta incompetència i tant de fatxenda en plena impunitat.

Que les alternatives són conegudes, reconegudes i constatades.  Les hem cridat fins a l’afonia: Més contractació (molta més), estable i digna, per als serveis d’ atenció sanitària, (per AP sobretot!!, però no només), per fer un veritable rastreig, suficient i eficient de contagis Covid-19, pels serveis de cura i socials, a residències, a l’ajut domiciliari. Diligència per abonar puntualment els ingressos de subsistència i meritats, per abocar-hi recursos a l’ educació pública amb (molts) més mestres, per preservar tota la inversió pels serveis públics. I no deixar escapar ni un euro més en “derivacions” a flagrants concertacions i externalitzacions privades i sense control públic ni democràtic.  En definitiva BLINDAR ELS SERVEIS PÚBLICS I DESPRIVATITZAR els que ens han pres al llarg d’aquests anys, i ara també.

Tenim un Manifest-catàleg públic de 38 punts a la Marea Blanca Estatal, de la que en fem part la Marea de Catalunya, des de fa tres anys.  ELS VOLEM TOTS! I ara els exigim ja. Prou de donar-hi voltes cosmètiques. La necessitat pressiona i com s’acosten eleccions (vulguin, o no) a Catalunya, comencem a proclamar que caldrà Votar, que caldrà “botar-los”, foragitar-los, que no es poden perpetuar ni un dia més els polítics autors d’aquestes polítiques.

Va estar bé allò d’aplaudir als herois sanitaris públics, ha estat bé profusió d’articles reconeixent la determinant aportació del sistema públic, van estar bé les promeses d’haver entès la lliçó. Però ara es tracta d’anar concretant i no és temps de repetir errors ni de més espera suïcida.

Per un veritable SISTEMA NACIONAL I PÚBLIC DE SALUT, universal, de qualitat i equitatiu, els moviments socials estem sempre a punt, i com cantava l’estimat Carlos Puebla  “… estos (38) puntos son, ni uno menos ni uno más, Si quieren me los aceptan y si no chirrín chirrán”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides