Potser ho fa l’edat. O no, i és una cosa objectiva i correctament percebuda. Vivim, patim, anem sobrevivint en uns temps desconeguts sota l’impacte d’una pancrisi d’una gravetat inimaginada. Per a algú que sempre ha caminat per la vida a cavall de les dues potes, la de la salut i la de la política, ambdues en una relació dialèctica i harmònica, la situació actual no pot ser més convulsa, gairebé esquizofrènica. Bocabadats veiem uns media igualment desconcertats i en plena exacerbació de missatges de les velles i segures fidelitats. Si més no editorials. Una observació que trasbalsa: ara resulta que política i salut es barregen en un miasma de dependència.
De sobte els polítics s’han fet mestres en medicina i salut i es pronuncien com a experts viròlegs, immunòlegs, salubristes, epidemiòlegs. Amb una seguretat sobreactuada de tan postissa que és. Aquest trinomi de por, incertesa i immediatesa fa que les propostes, donada la tangible proximitat electoral, reactivin les fúries més cruentes i les radicalitats més vehements arreu de l’escenari català. I aleshores simulen que han reflexionat i après alguna cosa, que han fet examen de consciència i propòsit de correcció. I parlen de 'nova normalitat' per retrocedir a objectius molt anteriors i en la seva pitjor versió. Ara és l’oportunitat, ara és la nostra!
En canvi, els metges i tot tipus de sanitaris han esdevingut referents polítics. Diagnostiquen, proposen mesures de tractament i pronostiquen molt més enllà de les seves matèries facultatives per aterrar sense anestèsia al terreny de la política més barroera. Avui disposen d’un EXPERT de salut per cada líder i per cada partit. Estrelles mediàtiques de curta volada i llançaments tan efímers com les circumstàncies recomanin, amb honroses excepcions. Una comissió de savis per cada 'pla de reconstrucció', cada 'pla de futur', 'nova normalitat', 'full de ruta', 'pacte', 'estratègia'. Sovint els mateixos personatges en diferents equips, sempre, però, servint al
missatge que els patrocina. Amb excepcions, al servei del mercat, l’empresa, la institució, el partit, la fundació, el consorci, la conxorxa. Un desgavell polític, un desastre sanitari, un horror econòmic. És a dir, una tragèdia social una calamitat humana. Massa pessimista? Catastrofista? Crec sincerament que voldria equivocar-me, però pinten bastos.
Arribats aquí, estem obligats a fer una aturada en la rutina beneïda i sedant del dia a dia i començar, de debò, a prendre determinacions. Incòmodes, arriscades, però necessàries a la fi per esbrinar sortides, individuals i col·lectives. Els gerents empresarials són mestres en resiliència i proposen sempre actuar com si ens trobéssim davant d’una OPORTUNITAT, naturalment per fer més i més beneficis i negocis. La gent de peu i poca volada socioeconòmica, el que anomenaven classes subalternes, fins i tot obreres, hem de reaccionar també, sí o sí, perquè la resignació o la passivitat són letals en aquesta partida. El diagnòstic resulta probablement compartit; el tractament és una altra cosa perquè suposa compromís i determinació. Però malgrat la mandra i la resignació no podem fer res més.
Les meves neurones, ara també les meves hormones, es posen en mode resistència i reconquesta. M’importen ja les possibilitats del pronòstic civilitzador pels meus fills, nets i netes, i els de totes les bones persones, dels treballadors/es que volen somiar un demà digne, just i en pau i solidaritat. El primer de tot seria trobar la brúixola que em donés el nord, o el nord aproximat, de les dues qüestions capitals del binomi, SALUT i POLÍTICA. En cadascuna:
Pregunta 1: HI ha alguna opció per a un espai polític FEDERAL (de debò, no unionista ni independentista)? Republicà de la segona cap a la tercera República? Laic, d’esquerra marxista, i amb les dosis imprescindibles de feminisme, d’ecologisme i de base humanista, emancipatòria i igualitària?
Pregunta 2: Hi ha cap possibilitat viable per a una construcció real d’un autèntic SISTEMA NACIONAL i PÚBLIC DE SALUT? On el primer siguin les persones, on els recursos serveixin la salut, on no manin els mercats? On les mans de les grans empreses transnacionals surtin del calaix del que és PÚBLIC, on les polítiques serveixin la salut i la vida, autònoma, solidària i joiosa? Aquestes preguntes tenen avui respostes esquives, confuses o volgudament superficials. Són molt i molt difícils de respondre i encara més de posar-les en marxa. I, tanmateix, aquestes són AVUI algunes de les grans claus de prioritats per al futur del futur.
