La regulació del tercer poder de l’Estat social i democràtic de dret és delicada. Ha de compatibilitzar la democratització, la independència i la separació. Exigències que poden ser contradictòries i provocar algunes tensions. La separació s’aconsegueix amb diferents complexos organitzatius, servits per persones diferents. La independència considera les relacions entre aquests òrgans. La democratització fa referència a la designació, la participació d’altres agents i al govern de la seva administració. A la jurisdicció espanyola es diferencien dos sectors: el Poder Judicial i el Tribunal Constitucional.
La Revolució Francesa va instaurar l’elecció dels jutges per garantir la seva independència del poder executiu, en harmonia amb el principi que el poder judicial també emana de la sobirania popular.
Montesquieu va preconitzar un jutge “mecànic” amb poder nul. La seva funció era aplicar, directament i sense matisos, el text precís i concret de la llei. Se’ls va sostreure el poder d’interpretar- la, per neutralitzar la possibilitat que desvirtuessin la voluntat general expressada, precisament, en les mateixes lleis. La submissió del jutge a la llei la van consagrar mitjançant el recurs de cassació.
El Codi Civil de Napoleó va disposar que el jutge que refusés jutjar, per foscor o insuficiència de la llei, podria ser acusat de denegació de justícia. Per això es va haver de tornar als jutges el poder d’interpretar- la. Van deixar de ser elegits, al·ludint a la tecnificació de la jurisdicció i es va crear un cos de jutges professionals. El seu òrgan de govern es va atribuir llavors al poder executiu, ja que el judicial només havia de tenir la funció de jutjar i no d’administrar.
En la nostra configuració constitucional, se sostreu al poder executiu la funció de govern del poder judicial, per atribuir-la a un òrgan especial denominat Consell General del Poder Judicial. Que no és un Consell Superior de la Magistratura, a diferència d’alguns dels seus homònims europeus, ni la seva presidència correspon al cap de l’Estat.
Un òrgan col·legiat, autònom, integrat per dotze jutges i vuit juristes. Un govern compartit, que exerceix funcions de naturalesa administrativa-governativa i de règim interior. La seva finalitat i justificació principal es troba en la necessitat de garantir la independència de cada jutge o magistrat titulars del poder judicial, com a dret fonamental de la ciutadania, de la societat i de l’Estat. En cap cas no és un autogovern d’interessos propis de jutges i magistrats. Per a això hi ha les seves associacions.
Als membres de procedència judicial, la Constitució (122.3) diu que el Rei els nomenarà d’acord amb els termes que estableixi la llei orgànica. Si el Consell no és un òrgan d’autogovern de la magistratura i tampoc d’interessos corporatius, no es pot convertir en un òrgan de representació estamental, amb un sistema de repartiment per categories, com si fossin eleccions sindicals.
L’intervencionisme de les administracions públiques, l’augment de la població, la seva concentració en grans urbs i les relacions resultants, desborden la maquinària tradicional de la justícia, el funcionament eficaç i ràpid de la qual es fa cada cop més difícil. Els mitjans s’han d’augmentar. Però és dubtós que aquests problemes puguin ser resolts pel simple augment indefinit del nombre de jutges i la resta de personal. El poder judicial no és una burocràcia, sinó una estructura complexa en què, juntament amb el jutge, actuen les parts, mogudes pels seus propis interessos i impulsades per la seva pròpia racionalitat. Els esquemes organitzatius amb què es pot maximitzar l’eficàcia d’un aparell burocràtic són aquí de poca utilitat.
La tensió entre assegurar les garanties dels justiciables i la celeritat en la decisió dels assumptes no té fàcil solució i, probablement, no es pot eliminar sense la revisió d’algunes categories ben arrelades, el simple qüestionament de les quals sona a anatema, com la revisió periòdica de la idoneïtat.
A això s’hauria de dedicar el Consell General del Poder Judicial. No a convertir-se en una mena de Comitè d’Empresa, elegit, de manera proporcional o majoritària, per les associacions de jutges, contravenint el que disposa l’article 1.2 de la Constitució.
Cal deixar l’aparent parcialitat partidista i evitar seguir amb la destrucció del sistema institucional que vam consensuar en la transició.
